La vesita
de Joan Ferrandis d’Herèdia
(c. 1525)
Edició a cura de Francesc Massip
 Imatge de coberta:  
©Hereus de Mariano Andreu. Col·lecció de l’Institut del Teatre. MAE.  
All’s well that ends well. Esboç escenogràfic.
Difusió del patrimoni dramatúrgic  
dels Països Catalans
La col·lecció «Repertori Teatral Català» aplega 
textos del patrimoni dramàtic català de tots els 
temps. L’objectiu de la col·lecció és posar a l’abast 
de tothom textos —clàssics o contemporanis— 
que no es troben fàcilment al circuit comercial. 
Cada volum, que pot contenir una o diverses peces, 
ha estat curat per un especialista i compta amb 
un breu estudi introductori. Les obres s’editen 
digitalment —en lliure accés— al RedIT (Reservori 
Digital de l’Institut del Teatre), però també es poden 
adquirir en paper (procés d’impressió a demanda) 
al web de la Llibreria de la Diputació de Barcelona.
La col·lecció «Repertori Teatral Català» és un 
dels projectes del PRAEC (Projecte de Recerca 
de les Arts Escèniques Catalanes), impulsat per 
l’Institut del Teatre de Barcelona en col·laboració 
amb la Xarxa Vives d’Universitats i l’Institut 
d’Estudis Catalans. El PRAEC té l’objectiu de rellegir 
i difondre tant la pràctica escènica com el patrimoni 
dramatúrgic dels Països Catalans, en tots els seus 
gèneres i manifestacions.


La vesita
de Joan Ferrandis d’Herèdia
(c. 1525)
Edició a cura de Francesc Massip
Primera edició: novembre de 2018
© de la curació: Francesc Massip
© d’aquesta edició: Institut del Teatre, 2024
©  de la imatge de coberta: ©Marià Andreu.  
MAE. Institut del Teatre. All’s well that ends well.  
Esboç escenogràfic.
Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona 
Direcció general: Silvia Ferrando Luquin
Plaça de Margarida Xirgu, s/n 
08004 Barcelona
www.institutdelteatre.cat
Direcció de la col·lecció: Carles Batlle
Edició i correcció: Marta Borrás
Disseny de col·lecció i maquetació: Txeni Gil
Coordinació de la producció: Subdirecció d’Imatge Corporativa  
i Promoció Institucional de la Diputació de Barcelona 
Impressió: Departament de Reproducció Gràfica  
de la Diputació de Barcelona
ISBN: 978-84-9803-940-5
DL: B 6919-2024
Continguts
7 Presentació general
13 Bibliografia bàsica
15  La vesita (c. 1525)

7P
re
se
n
ta
c
ió
 g
e
n
e
ra
l
Presentació general
La vesita o Coloquio en el qual se remeda el uso, trato y pláticas que 
las damas en Valencia acostumbran a hazer y tener en las visitas que se 
hazen unas a otras és l’única peça teatral del poeta i noble valencià 
Joan Ferrandis d’Herèdia (c. 1480-1549) que va estrenar, abans de 1525, 
al Palau de l’Arquebisbe on residia la virreina de València Germana 
de Foix, vídua de Ferran el Catòlic, i el seu segon marit el marquès de 
Brandenburg-Ansbach, a la boda dels quals (1519) fa referència l’inici 
de la peça. Es va tornar a representar, amb una nova introducció, 
a principis de 1541 al Palau del Real de València davant del duc de 
Calàbria, tercer marit i vidu de Germana, i la seva nova esposa Mencía 
de Mendoza, marquesa del Cenete.
Ferrandis d’Herèdia, poeta àulic enginyós i satíric, amb un punt de 
cinisme i una afilada tendència pels jocs d’equívocs i les agudeses 
conceptuals, va saber reflectir amb vivacitat i veritat la crònica 
menuda del seu entorn.
Es tracta d’una peça relativament breu i fonamentalment bilingüe: 
d’uns 1.043 versos, dels quals 347 són en català i 660 en castellà 
—a més de 36 versos en portuguès—, en la que participen 15 
personatges, més els cinc cavallers anònims que al final emeten un 
desafiament per al torneig de cloenda. Cal dir que els personatges són 
els mateixos cortesans o porten intencionadament els seus mateixos 
noms: la Senyora amfitriona de la visita figura que és ni més ni menys 
que Hierònima Beneito i Carroç Pardo de la Casta, que s’havia casat 
amb l’autor de la peça, Joan Ferrandis, home agut i mordaç que —com 
el descriu el seu amic i contrincant literari Lluís del Milà— solia anar a 
mata-degolla amb la seva dona, qui responia al marit amb semblants 
causticitats i li retreia les seves continuades infidelitats. Aquesta 
sagacitat i sentit de l’humor de Hierònima Beneito, que coneixem 
substancialment per la recreació literària d’El Cortesano de Milà, es 
reflecteix també en la farsa i constitueix l’element més destacat de la 
peça. Ella protagonitza les escenes més vives i afortunades, sobretot 
a la primera part de l’obra, on predomina el català, així com en la 
nova introducció que és un hàbil exercici d’esgrima dialèctica amb el 
personatge del seu marit. Són escenes que ofereixen més d’un punt de 
contacte amb la poesia satírica valenciana de finals del segle anterior 
—no debades l’autor va conèixer i tractar els poetes de la generació 
de Joan Gasull i Bernat Fenollar—, i hi ressonen ecos de l’ambient 
d’intimitat femenina propi de Lo somni de Joan Joan (1496-1497), 
8j
o
a
n
 f
e
r
r
a
n
d
is
 d
’h
e
r
è
d
ia però sense arribar a les escabroses audàcies del Col·loqui de Dames 
(c. 1483). El castellà predomina quan s’incorporen a la visita d’alta 
societat els personatges masculins, molt menys ben caracteritzats que 
les seves col·legues femenines, i que utilitzen una llengua força més 
rígida, artificiosa i convencional que el fresc i expressiu valencià de les 
dames, excepció feta del vivaç castellà del servei. La dualitat lingüística 
articula també la dualitat argumental: el català és utilitzat majorment 
en l’àmbit i en els assumptes més privats, més lliures i espontanis, 
mentre que es recorre al castellà per als episodis més públics i oficials. 
La peça adquireix una configuració més madura en la segona versió, 
de 1541, quan la nova introducció enllaça perfectament amb la 
primera part pel seu to domèstic. Es tracta d’un episodi metateatral 
en la mesura que presenta la protagonista acompanyant el marit, és 
a dir, l’autor de La vesita, de camí cap a palau per sol·licitar permís al 
duc de Calàbria per tal de dur a terme la representació de la peça, 
i posant-se d’acord (ells que, suposadament, sempre anaven a la 
grenya) sobre les qüestions protocol·làries que exigeix l’etiqueta 
àulica: el tipus d’acatament, genuflexions i salutacions, el comport 
del perfecte cortesà, etc., amb consideracions no exemptes d’ironia. 
Hi ha tot un joc especular de Joan Ferrandis presentant-se alhora 
com a personatge i com a autor i mostrant a Hierònima com a 
protagonista de l’obra i alhora com la seva esposa. Hem d’insistir en 
el fet que, com en tot el teatre àulic de l’època, eren ells mateixos 
els qui representaven la farsa, juntament amb els seus amics i 
servents fent de tals. No de bades de la primera a la segona versió 
canvien fins a quatre personatges, d’acord amb els cortesans que 
freqüentaven el palau en una i altra ocasió. A continuació, arribats al 
Real, Ferrandis aprofita la petició al duc per treure punta a la rància 
i desavinguda relació marital amb la seva senyora, en un intercanvi 
de burles i malícies enginyoses, sempre corteses, que s’inscriuen en 
el subgènere dels anomenats «fàstics d’enamorats», bé que en la 
franja alta i refinada. Refregues matrimonials o baralla entre sexes, 
particularment entre dones joves i homes grans, que havia esclatat 
amb tota plenitud a finals del xv a El procés de les olives i Lo Somni de 
Joan Joan, i que havia originat peces dramàtiques populars com el Ball 
de Dames i Vells documentat a Tarragona ja el 1514 i que ha perviscut 
fins als nostres dies. Són, doncs, temes adequats per festejar 
irònicament unes noces, una forma d’avisar els nuvis dels perills de 
la convivència, amb demesies quotidianes com el duel dialèctic de la 
nova introducció, l’enutjosa costum femenina de fer-se visites i la no 
menys fastidiosa i persistent pràctica masculina del torneig i la justa, 
9P
re
se
n
ta
c
ió
 g
e
n
e
ra
l
amb la qual solia concloure tota festivitat que es preués. A «suportar» 
aquests petits incordis s’exposen, doncs, els cònjuges. Uns nuvis 
que incorrien en matrimoni per segona vegada, des de la viduïtat: 
primer va ser Germana de Foix, vídua del Catòlic, que es casava per 
segona vegada; després, el duc de Calàbria, vidu de la reina Germana, 
i Mencía de Mendoza, vídua d’Enrique de Nassau. Un fet aquest que 
se celebrava, fins a èpoques recents i en la tradició folklòrica europea, 
amb l’esquellotada o «charivari», amonestació en clau humorística per 
allò que es considerava un atemptat contra l’equilibri social del grup, 
en la mesura que casar-se en segones núpcies suposava reduir les 
possibilitats d’aparellament als membres fadrins d’un col·lectiu. Era, 
en fi, un acte de sanció ritual que es realitzava a través de la comicitat 
grupal i que, entre altres accions punitives contra la parella, podia 
incloure representacions farsesques.
Hem de tenir en compte a La vesita aquestes ressonàncies 
del riure comunitari i tirànic que s’exercia contra decisions 
individuals considerades una desviació dels valors i de les normes 
establertes. Això a part, el matrimoni en si, com un dels moments 
crítics en el decurs de la vida humana, comportava un ritus de 
passatge susceptible de recolzar-se en peces de caràcter paròdic 
caracteritzades per la sal grossa i la conversa pujada de to. Pensem 
que, en un context similar, es va escriure i representar, setanta anys 
després, El somni d’una nit d’estiu de Shakespeare, comèdia estrenada 
amb motiu de les festes nupcials d’una esplendorosa comtessa vídua, 
la mare de l’Earl of Southampton, en una escenificació en la qual tots 
es coneixien, tant a l’escenari com a la platea, carregada, doncs, com 
La vesita, d’al·lusions a persones i fets del moment que es fan difícils 
de desxifrar perquè no en posseïm totes les claus. És possible que 
una i altra obra es representessin per a les festes de maig com insinua 
la ficció del Somni i la calor que afecta Maria —Lucrècia en la versió 
d’abans de 1525— en dirigir-se a la reunió valenciana i que la fa arribar 
sufocada. Una i altra obra també vénen caracteritzades perquè el 
diàleg està trufat de música, cançons i danses, en el nostre cas, el 
contrapàs, l’alemanya o els villancets i glosses, en concordança amb la 
masque o mascarada de les corts italianes, angleses o franceses.
Per tant, a La vesita tot passa en un privat hortus conclusus, un 
món àulic meliquista i hermètic en què actors, personatges i públic 
comparteixen idèntiques coordenades fins arribar a confondre’s. 
I és que a l’espectador cortesà li agrada de veure’s reflectit en la 
10
j
o
a
n
 f
e
r
r
a
n
d
is
 d
’h
e
r
è
d
ia representació que s’integra en els rituals de la vida quotidiana de 
palau.
El moll de l’os o línia de força de la peça el constitueix la franca 
verbositat de la Senyora que es queixa sobre el maleït costum femení 
de fer-se visites, i es neguiteja davant la imminència de la recepció fins 
al punt de renyar un servei d’origen castellà molt carregat d’ínfules. 
Això dona peu a l’autor a confrontar les diferències de comportament 
entre València i Castella, un assumpte que estava a flor de pell en 
una època on la castellanització de l’alta societat valenciana havia 
començat el seu ràpid i imparable procés des de la mort del Catòlic 
sense successió masculina (1516) i havent fracassat la seva idea 
d’imperi confederat, cosa que deixava la Corona d’Aragó en mans 
del creixent exclusivisme castellà encoratjat per Nebrija, i extremat 
pels ideòlegs de l’imperi.
El passatge més celebrat de La vesita és la preparació de 
l’engalanament de la Senyora, en una deliciosa escena de tocador on 
s’inventarien tant els estris com els productes utilitzats en l’època 
per maquillar-se. A banda de les peces d’ornament per empolainar-se 
(barret, collaret, guants i ventall) es detallen els ingredients per 
a un bon afait. Després de depilar-se i netejar-se bé la pell, calia 
procedir a una imprimació de fons blanca, perquè en la blancor 
cutània es xifrava el llinatge —només la dona de classe baixa no 
podia evitar que el sol li fes fosca la pell, a les antípodes de la moda 
hodierna—, sobre la qual calia afegir el coloret, particularment a 
les galtes. Els ulls s’alcofollaven, és a dir es decoraven amb un polsim 
molt fi d’antimoni o galena, clar precedent del llapis d’ulls o kohl; 
les dents s’emblanquien amb pólvores i les mans se suavitzaven amb 
ungüents. Tot això atorgava a la dona un aspecte paorós, almenys 
per al viatger alemany Jeroni Münzer que, el 1494, visitava València 
i s’escandalitzava perquè les ciutadanes, diu, pecaven d’un «excés 
de gallardia, ja que van molt escotades i es pinten la cara i fan servir 
afaits i perfums». 
Tot i que els diàlegs entre Senyora i minyones no són cap model 
de finor, tampoc cauen mai en la grolleria, i la hilaritat procedeix 
de la franquesa de la primera i l’orgullosa insolència de les 
segones. La veritat és que la familiaritat del to de la primera part 
de La vesita contrasta vivament amb els jocs de cortesia de la 
segona, intencionada contramarca que l’autor ha amplificat situant 
l’espontaneïtat verbal en el nucli més privat enfront de l’afectada 
exhibició de bones maneres en les seqüències més públiques. Quan 
11
P
re
se
n
ta
c
ió
 g
e
n
e
ra
l
arriben i conversen les dames de l’alta societat, assistim, per exemple, 
a un dels diàlegs més fins i subtils de la peça, tant per la seva gairebé 
imperceptible sàtira contra la hipocresia, l’afectació i la banalitat 
del convencionalisme social, com pels irònics sobreentesos que les 
dames es dirigeixen mútuament amb les típiques preguntes sobre 
la salut que, lluny de respondre a un interès sincer, són presidides 
per l’afany d’exhibicionisme de cadascuna, i tot això ple de dobles 
intencions implícites. Expressar les malalties era una manera de fer-se 
la interessant, de distingir-se segons les convencions i, especialment, 
d’activar la conversa. Comportaments de tall aristocràtic que la 
burgesia vuit i noucentista encara mantindrà, com ironitza Josep 
Pla al Quadern gris quan assegura que «marejar-se és considerat 
un símptoma de delicadesa i de qualitat de sentiments. La salut 
plena i normal, la vitalitat franca, és tinguda per una grolleria que 
s’ha de deixar per al poble, per a la plebs», i encara més, «per a 
tenir possibilitats de conversa abundant només cal tenir poca salut, 
esdevenir una persona una mica desgraciada».
Cal considerar, en última instància, que entre els remeis proposats 
pels metges per curar certs mals com la malenconia (la «melerchia» 
de què es queixa Dª Maria en el vers 642) hi havia «les distraccions 
com música i comèdies, i la bona conversa».
La música, el ball i els jocs compareixen com a elements cardinals del 
context festiu en què s’inscriu la nostra peça. Primer es proposen 
jugar «al desvarío» (v. 702), que podria referir-se al que avui 
anomenem «joc dels disbarats», bé que aquí especialitzat en amors. 
A continuació s’esmenta el joc de «les veritats» (v. 703), que declinen 
jugar perquè ningú vol sentir-les, un altre passatemps nobiliari basat 
en l’enginy i en el domini de la paraula i del doble sentit, és a dir, no 
dir tota la veritat però sense mentir… Finalment opten pel joc de 
«les meravelles», un entreteniment de moda consistent en un joc 
de frases oportunes i agudes fetes a partir del verb maravillarse: 
cadascú havia d’explicar què el meravellava, amb rèpliques carregades 
d’enginy i dobles sentits. El «joc de les meravelles» és un delicat 
exercici d’enginy cortesà tan del gust d’aquell context valencià, com 
no es cansa de proclamar Lluís del Milà en el seu Cortesano, on el 
refinament consistia a saber burlar «a modo de palacio», és a dir, «que 
el burlado quede contento del burlador», ja que no només es fa sense 
ofendre, ans fins i tot afalagant la víctima de la broma, «que de reyes 
es, burlando, hacer mercedes». O, com es diu en un altre lloc, «no es 
mofadora la risa que al reprendido mejora», ja que «el hombre que es 
12
j
o
a
n
 f
e
r
r
a
n
d
is
 d
’h
e
r
è
d
ia muy de hecho, de burlas saca provecho» (Milà, 2001 [1561], p. 178, 447, 
357 i 362). 
Un altre entreteniment que s’incorpora a la peça és el cant, en el qual 
els cortesans s’hi esforcen: aprofiten tornades de la lírica tradicional, 
els hi donen nous matisos i els glossen amb acerades cobles originals, 
un procediment molt característic del teatre renaixentista de 
Gil Vicente o Torres Naharro i que Ferrandis d’Herèdia practica sovint 
també en la seva producció poètica (Massip; Kovács, 2007). 
Al cant hi segueixen les danses, imprescindibles en qualsevol 
entreteniment cortesà. La senyora que rep proposa «andar» un 
«contrapàs», pel que sembla una derivació de la «baxa dança» (dansa 
cortesana per excel·lència en l’època), tot i que anys enrere no havia 
de ser tan distingida, atès que Vicent Ferrer s’hi referia per designar 
la dansa diabòlica de Salomé. Davant de la poca perícia que Maria 
manifesta tenir del «contrapàs», s’acaba ballant «una Alamanya», 
potser semblant a la que, mig segle després, descriu Thoinot Arbeau 
en el seva Orchésographie (1589, fol. 67): «portant una damisel·la 
per la mà, altres parelles podran seguir-vos, i dansareu tots junts, 
anant endavant i retrogradant quan us plagui, per mesura binària, 
tres passos o una grua o peu enlaire sense salt […] I quan haureu 
arribat al cap de la sala, podreu dansar voltant, sense deixar la 
vostra damisel·la. Els altres dansaires que us seguiran faran això 
mateix. I quan els sonadors cessaran aquesta primera part, cadascú 
s’aturarà i conversarà amb la seva damisel·la, i, quant a la segona part, 
recomençareu com abans. En arribar a la tercera part, la dansareu per 
la mateixa mesura binària més lleugera i apressada i amb els mateixos 
passos, tot afegint-hi petits salts com en la Correnta» (Pujol-Amades, 
1936, p. 5).
En fi, que la comèdia respira una elegància aristocràtica i un 
refinament que, tot i la frívola artificiositat en què sovint cau, resulta 
d’un intens dramatisme, particularment recolzat en la dimensió 
verbal. L’autor acobla les dues tradicions literàries coexistents a la 
ciutat del Túria a finals del segle xv, l’aristocràtica de tall classicista 
que encarnava el cercle de Roís de Corella, i la burgesa d’estil realista, 
sorneguer i moralitzador dels autors de l’anomenat Cançoner satírich 
valencià, com es posa en evidència a La vesita.
13
B
ib
li
o
g
ra
fi
a
 b
à
si
c
aBibliografia bàsica
Almela y Vives, Francesc. El duc de Calàbria i la seua cort. València: 
Sicania, 1958.
Bartra, Roger. Transgresión y melancolía en el México colonial. 
Mèxic: UNAM, 2015.
Broch, Àlex (dir.). Història de la Literatura Catalana, vol. 4 (Literatura 
Moderna). Barcelona: Ajuntament de Barcelona: Enciclopèdia 
Catalana: Editorial Barcino, 2017, p. 116-120.
Ferreres, Rafael (ed.). Juan Fernández de Heredia: Obras. Madrid: 
Espasa Calpe, 1955.
Fuster, Joan. Llibres i problemes del Renaixement. Barcelona: Institut 
de Filologia Valenciana: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 
1989, p. 9-42.
Martínez Romero, Tomàs. La literatura profana antiga i el Cançoner 
satírich valencià. Montcada i Reixach: Publicacions de l’Abadia 
de Montserrat, 2010.
Massip, Francesc. Història del Teatre Català, vol. 1: Dels orígens a 1800. 
Tarragona: Arola editors, 2007.
Massip, F.; Kovács, Lenke. «L’espill i la carn: amor i sexe en dos poemes 
catalans de Joan Ferrandis d’Herèdia». A: El (re)descobriment 
de l’edat moderna. Barcelona: PAM-UB, 2007, p. 505-514.
Massip, F.; Simó, Ramon (eds.). «Lo Canonge Ester convida-festes». 
A: El teatre durant l’edat mitjana i el Renaixement. Barcelona: 
Edicions de la Universitat, 1986, p. 247-297. 
Milà, Lluís del. Libro intitulado El Cortesano [València: Casa de Ioan 
de Arcos, 1561], edició de Vicent J. Escartí. 2 volums. València: 
Biblioteca Valenciana, Ajuntament de València: Universitat 
de València, 2001. 
Pujol, Francesc; Amades, Joan. Diccionari de la dansa, dels entremesos 
i dels instruments de música i sonadors. Barcelona: Fundació 
Concepció Rabell i Cibils, Vda. Romaguera, 1936.
Ramírez i Molas, Pere. «La gràcia del teatre bilingüe». Dins: El teatre 
popular a l’Edat Mitjana i al Renaixement. Barcelona: Institut del 
Teatre, 1999, p. 331-341.
Romeu i Figueras, Josep (ed.). Teatre profà. 2 volums. Barcelona: 
Barcino, 1962. (Els Nostres Clàssics)
14
j
o
a
n
 f
e
r
r
a
n
d
is
 d
’h
e
r
è
d
ia Romeu i Figueras, Josep. Assaigs de literatura valenciana del 
Renaixement. Alacant: Universitat d’Alacant, Departament 
de Filologia Catalana; Institut Interuniversitari de Filologia 
Valenciana, 1999, p. 9-15.
Romeu i Figueras, Josep. Teatre medieval en escena. Representacions 
de teatre medieval i renaixentista (1961-1969). Edició a cura 
de Francesc Massip. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2017, 
p. 92-101.
La vesita
(c. 1525)
Fitxa de lectura
Autor
JOAN FERRANDIS D’HERÈDIA (c. 1480-1549)
Títol
La vesita (c. 1525) 
Manuscrit
Ms. 2050 de la Biblioteca de Catalunya, Barcelona (Col·lecció 
teatral Artur Sedó): Las obras del egregio cavallero y exçelente 
poeta Don Joan Fernández d’Eredia, señor de la baronia de Andilla, 
con suma diligencia copiladas, corregidas y puestas en horden. 1555.
Edició 
Las obras de don Juan Fernández de Heredia, assí temporales como 
espirituales. València: Joan Mey, 1562.
Edició parcial (parts catalanes): Romeu, 1962, II, p. 51-91.
Representació moderna: Barcelona, Saló del Tinell, 13 novembre 
1967. Figurins: Francesc Albors. Luminotècnia: Antoni Bachs 
Torné. Direcció musical: Enric Gispert (Ars Musicae). Coreografia 
i moviment escènic: David Gil. Direcció general: Josep Romeu 
i Figueras.
Personatges 1525 / 1541
Cavallers i dames: Fernàndez / D. Joan, Rodrigo / D. Francisco, 
Miguel / D. Miguel, Alonso / D. Pedro, Portugués / Portugués, 
Senyora / Dª Hierònima, Beatriu / Dª Beatriu, Maria / Dª Maria, 
Lucrecia / Dª Catalina, Anna / Dª Angela.
Servei: Joanillo (patge), Guzmana (ama), Catalina (criada), 
Mossèn Joan, Rei d’Armes.
Gènere
Comèdia cortesana.
Temàtica-sinopsi 
Comèdia d’entreteniment aristocràtic que posa en escena les 
picabaralles de capçal d’un matrimoni poc avingut associats 
al mateix autor Joan Ferrandis i la seva esposa Hierònima 
Beneito; els preparatius d’una visita de dames on l’amfitriona 
Hierònima prova d’empolainar-se mentre renya el servei (ama i 
criada castellanes i llenguerudes) i la visita pròpiament dita on 
dames i cavallers conversen, juguen, canten i dansen, culminada 
amb un desafiament i torneig cavalleresc. 
Espais 
Domicili privat (rebedor, tocador i sala de visites), carrer davant 
de Palau, Palau del Real.

19
La vesita
PERSONATGES
Fernàndez / D. Joan 
Rodrigo / D. Francisco 
Miguel / D. Miguel 
Alonso / D. Pedro 
Portugués / Portugués 
Senyora / Dª Hierònima 
Beatriu / Dª Beatriu
Maria / Dª Maria 
Lucrecia / Dª Catalina 
Anna / Dª Angela
Joanillo (page) 
Guzmana 
Catalina 
Mossèn Joan 
Rei de Armas
Text establert segons el manuscrit més antic  
per Francesc Massip1
La farça de don Joan Fernández de Heredia llamada La vesita porque trata 
el orden que se tiene en visitarse las damas de Valencia, y es de notar 
que la hizo en vida de la reyna Germana, siendo casada con el marqués 
de Brandanburg; y después, a ruegos del Duque de Calabria quando se 
casó con la marquesa de Cenete, para representalla añadió este diálogo 
primero en el qual son interlocutores el mesmo don Joan y su muger doña 
Hierònima.2
1 Hem regularitzat l’ortografia i la puntuació, i hem resolt les aglutinacions i el·lisions vo-
càliques, respectant, però, les particulatritats fonètiques.
2 La Duquesa de Calabria quiso ver representar este Colloquio, y hubo de hacer otro principio, 
en el qual don Iuan Fernández y su muger van al Duque de Calabria a pedirle la casa prestada 
para representar La Visita, y en su colloquio remedan a un cavallero y una señora muy vecinos 
suyos. Introdúcense don Iuan Fernández, Señora, Page, Guzmana. Edició: Las obras de don 
Juan Fernández de Heredia, así temporales como espirituales. Valencia: Joan Mey, 1562.
20
j
o
a
n
 f
e
r
r
a
n
d
is
 d
’h
e
r
è
d
ia Diga dona Hierónima:
Dª Hierònima
 Bé serà que ens concertem:
quan nos vejam en presència 
de tan reial excel·lència,
¿quin acatament farem?
Havem-nos d’agenollar? 5
D. Joan
Sí, y pedilles las manos,
aunque ellos son tan humanos
que a nadie las suelen dar.
Dª Hierònima
 ¿Lo mateix haurem de fer
amb les senyores Infantes? 10
D. Joan
Después desto, que esto es antes,
baste, no es más menester.
Dª Hierònima
No em tingau, des d’ara us dic, 
sinó poc agenollada,
que en pensar-ho estic cansada. 15
Què faré, si molt ho estic?
 Digau-me com jo em siuré.
Dar-vos han a vós cadira?
D. Joan
Como el Duque en todo mira,
mandará que se me dé. 20
Nunca se descuida en nada,
ni puede errar aunque quiera;
necedad es quien espera
dél ni della cosa errada.
 De la Fortuna me espanto, 25
tender en ella su rienda,
más en persona que hacienda
por do meresciese tanto. 
21
L
a
 v
e
s
it
aDª Hierònima
Per cert, gran muller ha pres,
per tot i en tot molt complida. 30
D. Joan
Ya veis que hinche la medida
al Duque, siendo quien es.
 El mundo ande y trabuque
que, aunque no tuviese nada,
con una capa y espada 35
más rey que duque es el Duque.
Voyme, si no os sabe mal.
Dª Hierònima
Sí, guardau no es perda el dia!
D. Joan
Con vós, ganalle sería,
mas tengo de ir al Real. 40
Dª Hierònima
 Quin real? Preniu gran erra,
que no és diner on anau;
més terrer que això tirau;
no us alçau dos dits de terra.3
D. Joan
Mujer de palacio estáis. 45
Dª Hierònima
Hoc, vós, que nunca n’eixiu.
Jo us llave, i perd lo lleixiu.4
3 L’ambivalència de «Real» permet la ironia perquè aquí es pren la paraula com a moneda, 
tement una de les acostumades aventures de D. Joan. La indirecta de Hierònima al seu 
marit tindrà a veure amb la que Gilot llença a El Cortesano: «Y la senyora dona Hierònima lo 
contrabaix, puix son marit va tostemps baix en amors, que pijor és que dolor de mal fran-
cés, baix amor en cavallers». Més endavant tornen a mencionar-se els «gustos baxos [de 
Joan Fernández i de son germà], que no son sino de cortesanos de rameras cortesanas» 
(Milà, 2001, p. 209 i 242).
4 Refrany ben viu: «Qui renta es cap a s’ase, perd es temps i es lleixiu» (DCVB), que signi-
fica la dificultat de persuadir o de fer reflexionar als estúpids. Eiximenis escrivia: «Qui lava 
lo cap a l’ase, perd l’aygua y lo sabó» i «Servir a fembra vil es perdre el lexiu y lavar lo cap a 
l’ase» (Sapienciari. Proverbis e dits vulgars trets de les obres de Fra Francesc Eiximenis, per An-
toni Bulbena e Tusell, Barcelona: Llibreria Joan Batlle 1900). Francesc de la Via, per la seva 
22
j
o
a
n
 f
e
r
r
a
n
d
is
 d
’h
e
r
è
d
ia D. Joan
¡Paso ya, que os desmandáis!
Dª Hierònima
 Doncs, digau, on anireu? 
A parlar amb sa Excel·lència? 50
D. Joan
Sí, si vos me dais licencia.
Dª Hierònima
Anau, que nunca en torneu!
Vase don Joan cantando
D. Joan
Irme quiero a las ermitas
del amor
[a] hacerme fraile menor 55
 No hay religión, según vengo,
por muy estrecha que fuese,
que en ella no me metiese
por salir de la que tengo.
No hay casado arrepentido 60
como yo, ni puede ser;
que otros casan con mujer
mas yo casé con marido.
 Dios que me libre y me vala
de pena; que da más pena 65
la braveza de la buena,
que la maldad de la mala.
Quiero volver a escuchar
mi mujer desde la puerta.
¿Oís, qué cosa es tan cierta? 70
¡Qué toscas que echa la mar!
banda, al Libre de Fra Bernat (c. 1415): «—Mossènyer, volets perdre el llexiu! | Anats a casa, | 
e fets llavar lo cap a l’ase». (Arseni Pacheco (ed.), Blandín de Cornualla i altres narracions en 
vers dels segles xiv i xv. Barcelona: Edicions 62: La Caixa, 1992, p. 271 [MOLC; 96]). Aquí Hierò-
nima substitueix l’ase pel seu espòs i la seva honra.
23
L
a
 v
e
s
it
a ¡Moços! ¡Ah, moços! ¿Dó estáis?
¿Dormís, o qué estáis haciendo?
Page
Temblar más que estar durmiendo,
y aun vós quando lo sepáis. 75
D. Joan
¿Qué dices, manos de estopa?
Dame una ropa, rapaz.
Page
¿Ropa pide? Pida paz,
que cumple más que la ropa.
D. Joan
 Di, ¿qué mundo hay por allá? 80
¡La forrada pido, loco!
Page
Y aun de malla será poco
según mi Señora está.
D. Joan
Joanillo, dime, ansí goces,
¿de qué grita tu Señora? 85
Page
Pues flautado daba agora
la mixtura de sus voces.
 Da gritos tan sin paciencia
que las paredes derriba.
D. Joan
No creo en tal si subo arriba 90
aunque me diesen Valencia.
Si por dicha se desbrava
y pregunta dónde estoy,
dí que vine y que me voy
porque sentí que gritaba. 95
Irme quiero a las ermitas
del amor
[a] hacerme fraile menor.
24
j
o
a
n
 f
e
r
r
a
n
d
is
 d
’h
e
r
è
d
ia Dª Hierònima
 Com se’n va cantant, Gusmana!
No sentiu com va cantant? 100
I io, que reste plorant,
no ho faré, com só cristiana!
Cantem i prengam plaer,
puix que mon marit se’n va!
Fer-li n’he lo joc que em fa! 105
Encara, que no ho puc fer:
 faça ell quant se voldrà,
que io faré lo que dec.
Sentir-me’n tan bé ho conec
mas no està més en ma mà; 110
no hi ha paciència que hi tinga.
Guzmana
Cierto, según ha venido
él se deve haver perdido.
Dª Hierònima
Perda’s tant que nunca en vinga!
Guzmana
 Pues que conoce quién es,  115
¿por qué se mata y fatiga?
Dª Hierònima
És perquè -voleu que us diga?-
vull-lo bé; no hi puc fer més.
I no cregau que el vull tant,
com veig que tant se descara, 120
que no li desfés la cara,
si ara em vingués davant!
D. Joan
 Mira, Joanillo, si tiene
ese moço ya ensillada
la mula, y aparejada 125
como sabes que conviene.
Dª Hierònima
Gusmana, notau com ve
per cobrir sa culpa i erra?
25
L
a
 v
e
s
it
aCom se diu bé que és la terra
del qui vergonya no té! 130
D. Joan
 Señora, ya es hora de ir
al Real, que son las tres.
Dª Hierònima
Així us veja mort estès
com a mi em feu vós morir!
D. Joan
Dexemos la bravedad, 135
no más, hayamos placer. 
Dª Hierònima
Ell fa primer quant vol fer,
i aprés me ve fent lo gat.
D. Joan
 ¿No véis como está trocado
el Real del que solía, 140
el luto que entristecía,
en placeres y en brocado?
Dª Hierònima
O, gran Déu, què fa lo món?
En poc temps, què coses vem, 
tan estranyes que ens perdem 145
quant més pensam quines són!
 ¿Qui veu est Real tan trist
i el Duc tan engramallat,
ara vestit recamat,
més content que mai s’és vist? 150
Què festes, què maravelles
de diversitats estranyes!
Què justes, què joc de canyes!
Fins a vós posat en elles!
 Ja és hora que us ne deixeu, 155
que la voluntat engana.
Vós direu que el Duc ho mana:
mana-us-ho perquè ho voleu.
I aqueix galant tan discret,
26
j
o
a
n
 f
e
r
r
a
n
d
is
 d
’h
e
r
è
d
ia per què no us diu lo que us dic 160
vostre car i bon amic
don Francisco Fenollet?5 
 Guardau que tots vos enganen!
D. Joan
¡Sé que él no me engañará!
Dª Hierònima
Perquè també justarà 165
demà, com vós, si lo hi manen.
D. Joan
Cierto es, bien puede ser,
y no debría justar,
que el justar quiere encontrar
y ahí hay mucho que hacer. 170
Dª Hierònima
 Burlau? Gran plaer hi prenc.
Segons me mudau lo joc,
a Gilot6 semblau un poc,
5 Poeta i noble valencià, batlle i receptor del patrimoni reial a Xàtiva, autor d’algunes poe-
sies castellanes incloses al Cancionero general d’Hernando del Castillo, i autor en català d’un 
llarg veredicte —vexamen— en estil àgil i en nom dels seus companys de jurat, l’eminent 
dominic fra Baltasar Sorió (València 1457 - Tortosa 1557) i el canonge Fira, del Certamen en 
llaor de santa Caterina de Siena (Obres fetes en lahor de la seraphica senta Catherina d[e] Sena 
en lo seu sagrat monestir de les monges de la insigne ciutat de València per diuersos trobadors 
narrades el dia de sent Miquel de l’any MDXI, València, Joan Jofré, 1511), justa poètica realitza-
da al monestir de monges dominiques de la ciutat de València. A El Cortesano, Milà presenta 
a Ferrandis i Fenollet com estrets aliats, mentre que en el «Proceso de coplas de burlar», 
inclòs en el manuscrit de 1555 (fols. 119-146), just abans de la farça, Milà diu a Ferrandis 
 d’Herèdia que Fenollet «pone pies en pared | hecho vuestro gara-gara», és a dir, que qui va 
ser batlle de Xàtiva defensava tenaçment i tractava de complaure al seu bon amic autor de 
La vesita.
6 Podria referir-se al cèlebre bufó al servei del duc de Calàbria que té sonades interven-
cions a El Cortesano de Milà (vegeu Massip; Simó, 1986). Però Romeu (1962: 86n) s’inclina a 
identificar-lo amb Gilot García, personatge d’una cançó popular valenciana, un home a qui 
la seva brava dona obligava a romandre a casa i assumir les tasques domèstiques, amena-
çant-lo amb el bastó: «—Entrá en casa, Gil García. | —Soltá el palo, muger mía», de manera 
que resulta l’antítesi humana del poeta. Ferrandis d’Herèdia, amb el seu proverbial humor, 
contínuament es fingeix víctima del viu temperament de la seva esposa, amb la qual cosa la 
ironia dels versos 172-176 serà més intencionada i aguda si es refereix al personatge popular 
de Gil o Gilot que al bufó. El músic valencià Bartomeu Càrceres esmenta Gilot García en la 
seva ensalada La Trulla, així com Joan Timoneda que va reproduir la cèlebre cançó popular.
27
L
a
 v
e
s
it
aencara que no us entenc.
I entenc que són escusades 175
eixes coses per a vós.
D. Joan
¡Cómo andáis tras que los dos
nos digamos las verdades!
Dª Hierònima
 Millor és que les callem,
que ja estic aconortada. 180
A la plàtica passada
del casar del Duc tornem.
D. Joan
Cierto es de maravillarse
una persona tan sabia
como el Duque de Calabria 185
osar dos veces casarse.
 Después de un acertamiento
y haberse visto enviudado,
no es nada verle casado,
pero casado y contento. 190
Muero por decille, y callo:
«Señor, muy contento estáis.
Estadlo, y no lo digáis,
ya que nos corréis de estallo».
Dª Hierònima
 Content, té raó d’estar-ho, 195
que és molt casar i acertar.
D. Joan
¿Dó se atraviesa casar
que bien no le cuesta caro?
Dª Hierònima
Que hi ha car amb tant plaer?
Déu lo hi conserve i prospere. 200
D. Joan
Téngase lo que quisiere,
porque, al fin, es su mujer.
28
j
o
a
n
 f
e
r
r
a
n
d
is
 d
’h
e
r
è
d
ia Dª Hierònima
 Muller, y muller tan bella,
en gran estrem valerosa,
tan disposta, que és gran cosa 205
per a tenir fills en ella.
En fi, que res no li manca.
D. Joan
Verdad es, mas voto a Dios,
si le riñe como vos,
querría más una blanca.7 210
Dª Hierònima
 Ella el vol tant i és tan cuerda,
Que en res no l’enutjarà.
D. Joan
Pues por él seguro està,
aosadas8 que no se pierda.
Dª Hierònima
Això no ho sé; Déu ho sap. 215
Home és, y com vós pot ser,
que nunca dexau de fer
tot quant vos passa pel cap.
D. Joan
 ¿Yo qué os hago? No os entiendo.
¿Qué reñís? ¿De qué gritáis? 220
Creo que es manjar que gustáis,
tanto, que engordáis riñendo.
Paso ya, que os sentiran,
guardá que al Duque le pesa,
que avezáis a la Duquesa. 225
7 Blanca, antiga moneda de billó, de poc valor; aquí doncs usat en el sentit irònic que pre-
feriria una pobra moneda a una dona bregosa. Romeu afegeix que l’expressió pot al·ludir 
a les limitacions econòmiques del duc, que contrastaven amb l’ostentació de la seva cort, 
i de les que es van burlar tant Francesillo de Zúñiga com Joan Timoneda (1962, vol. 2, nota 
p. 88).
8 Adverbi ausades amb el sentit de ‘en veritat’, ‘certament’, com apareix al Curial o al Spill 
i, en castellà, a osadas ja a Gil Vicente (Tragicomedia de Don Duardos, v. 267).
29
L
a
 v
e
s
it
aDª Hierònima
No ho façau, i no ho diran.
 No crec que hi haja en lo món
tan malcasada persona.
D. Joan
No persona, mas leona
tirana y fuera razón. 230
Dª Hierònima
Si só brava, vós ho feu,
que sou de maldats un pou,
i folgue que sé qui sou,
ja que vós no us coneixeu.
D. Joan
 ¡Acabá ya! ¿Estáis contenta? 235
¿Queréisme tragar? ¡Decí!
Dª Hierònima
Sou vós qui em menjau a mi,
i voleu que no me’n senta?
D. Joan
Amansad ya esa marea.
Con que, siendo tan hermosa, 240
riñendo os volvéis la cosa
de todo el mundo más fea.
Dª Hierònima
 Per a vós molt lletja só,
mes d’esta lletgea mia
algú se’n contentaria. 245
D. Joan
¡Todos! Mas ¿quién más que yo?
Al menos tratadme bien,
que os soy muy buen servidor.
Dª Hierònima
Guardau les burles, senyor,
per altri, que no us entén. 250
 Tot lo món diu que és així.
30
j
o
a
n
 f
e
r
r
a
n
d
is
 d
’h
e
r
è
d
ia D. Joan
Como ansí es lo que digo;
andad más, llegad conmigo.
Dª Hierònima
Anau vós, dexau-me a mi.
Dize don Joan como que habla con la duquesa:
D. Joan
Mi mujer, señora, digo, 255
—como yo por tal la tengo—,
viene, yo con ella vengo,
que ella no viene conmigo,
 tan tarde que no aprovecha.
Y aun si agora le dixera 260
que viniera, no viniera:
tanto a mi placer es hecha.
Dª Hierònima
¡Qué donoso disculparme!
Más parece eso malicia
que viene a pedir justicia, 265
que no vos a acompañarme.
 Vuesa excelencia mande
hacella de mí en no venir
antes que otras a servir,
y en él que no se desmande. 270
D. Joan
La vuesa no me da pena,
que desa no estoy medroso.
Dª Hierònima
¿Vós cuidáis que és muy donoso
un donaire a costa ajena?
 Dexad las burlas aparte. 275
Decid, ¿cómo no pedís
la merced a qué venís?
¿Por qué sois hombre de ese arte?
31
L
a
 v
e
s
it
aD. Joan
Señor, suplicar queremos
que nos preste esta posada, 280
siquiera un rato alquilada,
que el alquiler pagaremos,
 en que roguemos a Dios,
a ley de buenos criados,
que os haga mejor casados, 285
que nos ha hecho a los dos.
Ya tiemblo de lo que siento,
desta frialdad tan fría,
que, si digo que no es mía,
ella me dirá que miento. 290
 Dios me la guarde de motes,
pues sé que ha de ser juzgada,
que no puede valer nada,
que es pelota de dos botes.
Comiença la farça en la qual son interlocutores cinco damas y 
cinco cavalleros, un rey de armas y una dueña y una moça. Los 
nombres de los quales son estos: Primeramente doña Hieróni-
ma, que es la señora de la casa, una dueña suya llamada Guzma-
na y una moça llamada Catalina, un clérigo, mossèn Joan, que 
viene a decir la vesita, doña María que es la que lo envía, y otras 
dos damas que vernán con ella y quatro cavalleros, los nombres 
de los quales son don Joan, don Francisco, don Pedro, don Mi-
guel, doña Beatriz y dona Catalina, después viene un portugués 
que trae a doña Ángela y el postrero es un rey de armas.
Entra dona Hierónima y dice:
Dª Hierònima
 Las manos y pies besemos 295
a tal reina y tal señora,
pues nos hace cada hora
más mercedes que queremos.
Bien será la mano pida
al señor Marqués también, 300
pues quien no le quiere bien
32
j
o
a
n
 f
e
r
r
a
n
d
is
 d
’h
e
r
è
d
ia le quiere más que su vida.9 
 Que yo sin yerro ni vicio
le quiero, siendo mujer,
como le deve querer 305
quien quiere vuestro servicio.
Que ansí os ha juntado Dios
tan en uno, que ninguno
que quiera, si quiere el uno,
ya sabe que son los dos. 310
 Son dos, son uno, son ciento
y cien mil personas son
para nuestra redención
con su real regimiento.
¡Qué de bienes recebimos! 315
¡Qué de mercedes debemos!
Son tantas, que nos corremos
de lo poco que servimos.
 Y aunque este servicio creo
que fuera para preciar, 320
si se pudiera cortar
a medida del deseo,
más pueden bien en verdad,
si corta viene la obra,
añadir con lo que sobra 325
de la mucha voluntad.
Siéntase la señora y entra un clérigo a decir la vesita de parte 
de doña María.
Clérigo
 ¿Quién está allá?
Guzmana
 ¿Quién va ahí?
Clérigo
Asomáos y verlo heis.
9 La referència a la reina (Germana) i al marqués (de Brandenburg) denoten que aquest 
era l’inici de la primera representació de la peça ans de 1525.
33
L
a
 v
e
s
it
aGuzmana
Reverendo, ¿qué queréis?
Clérigo
A la señora decí 330
que me envía mi señora
a saber qué tal está;
y, si huelga, que verná
a visitalla.
Guzmana
 ¡En buena hora!
 ¿Qué señora le diré, 335
reverendo, que os envía?
Clérigo
Decí que doña María,
la tía de su mercé.
Guzmana
Mejor me perdone Dios,
que os había conocido. 340
Clérigo
Mayor yerro hubiera sido
desconoceros a vos;
 y conoceros, mayor,
pues no puede conoceros
quien no muere por quereros. 345
Guzmana
Dexaos de eso, entrá, señor.
No soy de esas que pensáis;
que hacéis burla de mí?
No me enfreno por ahí.
Clérigo
Antes os desenfrenáis. 350
Guzmana
 Entrad, que nos sentirán;
acabad ya, si queréis.
34
j
o
a
n
 f
e
r
r
a
n
d
is
 d
’h
e
r
è
d
ia Clérigo
Ya entro, no os enojéis.
Dª Hierònima 
Bé siau vengut, mossèn Joan.
Portau alguna embaxada 355
de res que hajau menester?
Clérigo
No, mas de solo saber
si sale de la posada.
 Mi señora quiere vella
y otras damas que allí están, 360
y, si no sale, vernán
todo el día estar con ella.
Dª Hierònima 
¿No sap ma senyora tia,
que encara que hagués d’anar
ho deixaré, per gosar 365
de tam bona companyia?
Vase el clérigo y dice sola:
Dª Hierònima
 Io no sé quina paciència
baste per a comportar
tant de negre vesitar10
com ara s’usa en València. 370
Nunca gent tan importuna
he vist, que no só senyora
en ma casa sols una hora
d’entendre en cosa nenguna!
10 El vici valencià del «negre visitar» sobre el qual ironitza Ferrandis ho recollia el traductor 
de la Instrucción de la mujer cristiana de Joan Lluís Vives (original llatí: Anvers, 1524), Juan 
Justinià (Giovani Giustiniani), que va dedicar la seva edició (València, 1528) a Germana de 
Foix, quan, en comentar la conveniència de cert retraïment, s’aconsella a les dones que 
«salgan mas atarde, y se dexen de tantas negras visitas, como bien dixo vn cauallero nota-
ble de Valencia muy bien, que no ay quien pueda biuir con tanto negro visitar como aora 
se vsa, y no solo en Valencia (según dixo) mas aun en la mayor parte de Europa, y oxalá no 
fuessen sino visitas y no pelotas que se dan vnas a otras» (Fuster, 1989, p. 32; Martínez Ro-
mero, 2010, p. 137).
35
L
a
 v
e
s
it
a Com los portadors no els fugen? 375
I elles, quines cames tenen!
I nunca veureu que venen
sinó vesites que enutgen.
Guzmana, digau-me vós:
no ho teniu per maravella? 380
Usa’s res d’açò en Castella?
Guzmana
¡No, Jesús, guárdenos Dios!
 Pues ver el retraimiento
que tienen no es de creer:
su vida, su trato y ser 385
es cosa de encantamiento.
Dª Hierònima
També en fan negres i amargues.
Guzmana
En Castilla, no, en verdad:
¡oh, que es ver su gravedad!
Dª Hierònima
Sí, de vels i faldes llargues. 390
Guzmana
 Aquí hácense consciencia
de tenellas por galanas.
Dª Hierònima
Bé ens paren les castellanes,
mes passades per València.
Guzmana
Doquiera hay malos y buenos.  395
Dª Hierònima
Mes digau vós veritat:
usen poc la netedat?
Guzmana
No, de afeitarse a lo menos.
36
j
o
a
n
 f
e
r
r
a
n
d
is
 d
’h
e
r
è
d
ia Dª Hierònima
 Veure lo calçar d’allà
quan brutíssim diuen que és. 400
Guzmana
Traen lo sucio en los pies,
no en el rostro, como acá.
Dª Hierònima
Com vos allargau, Guzmana!
Poc a poc vos sobreeixiu:
Com se mostra que teniu 405
la llengua ben castellana.
 (Ves mai la vilana porca?
Estos castellans orats
presumen, sent uns pelats,
més que Rodrigo en la forca).11 410
Guzmana
¡Jesús, cuytada de mi!
Pues, aun aquí donde estoy,
si bien supiese quien soy
no me trataría ansí.
Dª Hierònima
 Anau, que no ho vull saber!
Guzmana
Será por tratarme mal. 415
11 Es considera que el refrany parteix de l’execució de don Rodrigo Calderón d’Aranda 
(1576-1621), marquès de les Siete Iglesias, favorit del duc de Lerma, secretari de Felip III i 
ambaixador a Flandes, on havia nascut, que va ser degollat  a la plaça Major de Madrid el 
21 d’octubre de 1621 acusat d’assassinat i bruixeria (Santiago Martínez Hernández.  Rodrigo 
Calderón. La sombra del valido. Privanza, favor y corrupción en la corte de Felipe III. Madrid: 
Marcial Pons ediciones, 2009). En ser de condició noble no podia ser penjat, cosa que indica 
que el refrany de cap manera pot fer referència al marquès. Que l’adagi aparegui en aques-
ta peça un segle abans de la susdita execució, hauria de tancar definitivament la qüestió. 
Estem davant de la primera referència literària al cèlebre refrany, que no té res a veure 
amb el cavaller executat, la mort del qual va merèixer poemes de Góngora i Quevedo, sinó 
a algun altre Rodrigo, sense don ni llinatge, però amb similar orgull davant la mort. La dita, 
després de l’ajusticiament de Calderón, adquiriria noves connotacions i incorporaria el 
tractament de «don» al tal Rodrigo.
37
L
a
 v
e
s
it
aDª Hierònima
O, que cosa tan bestial
és lo castellà grosser!
Guzmana
¡Señora…!
Dª Hierònima
 No em digau res.
Catalina! Catalina! 420
Crida’m aqueixa fadrina.
Guzmana
Dios lo sabe, si lo es.
 ¡Ay, Dios me torne a Castilla!
¡Catalina!
Catalina
 ¿Quién me llama?
Guzmana
Esta loca de nuestra ama,  425
que no hay quien pueda sufrilla,
que es una cosa salvaje.
Catalina
¿Cómo, que riñó con vós?
Guzmana
Sí, que no la medre Dios,
porque tocó en mi linaje;  430
 que aunque ando por acá
sirviendo, más que ella valgo.
Catalina
¿Y yo? ¿No soy hija d’algo
de los mejores de allá?
De mi madre no sé nada, 435
mas sé, poco más u menos,
que mi padre es de los buenos
que hay en toda Granada.
Guzmana
 Si yo en mi linaje entrase,
38
j
o
a
n
 f
e
r
r
a
n
d
is
 d
’h
e
r
è
d
ia de grandes de mucha cuenta
de veinte cuentos de renta, 440
en tres días no acabase.
Anda, dame acá esa mano;
mas te juro, Catalina,
que es el Duque de Medina 445
pariente mío cercano.
 ¡Pues siendo yo la que digo,
tratarme como una perra,
diciendo mal de mi tierra
quien puede vivir conmigo! 450
¡Asco te tomara en vella!
¿Su negra Valencia iguala
con Castilla? ¡Enoramala!
Catalina
¡Mala sea para ella,
 y aun para quien más la quiere! 455
¿No dices amén, Guzmana?
Guzmana
Nunca vea yo mañana,
si más con ella estuviere.
Catalina
¿Dixísteisle cosa alguna?
Como sois muy reaguda… 460
Guzmana
No fue sino que, sin duda,
no estava buena la luna.12
 ¡Pues oir sus badajadas,
su locura y presunción,
decir que en Castilla son 465
todas sucias desgraciadas!
Catalina
¿Y ella, que el vestir que trae
esperáis que le pregone?
12 Variació del modisme «estar de bona o mala lluna», que es relaciona amb la suposada 
influència que exerceix el satèl·lit sobre l’ànim de la gent i la variabilitat de la qual (fases) es 
relaciona amb els canvis sobtats d’humor, particularment en les dones.
39
L
a
 v
e
s
it
aSi todo quanto se pone
parece que se le cae.  470
Guzmana
 Pues de hermosa no reniega.
Si yo tan dreçada fuese
bien le haría que vïese
su ballesta dónde llega.
Y aun, si vamos alguna hora 475
por esas calles, verás
decir que querrían más
la dueña que la señora.
Dª Hierònima
 Nunca que en vingau les dos!
Digau, a què sou anada? 480
Guzmana
Fuí a llamar su criada.
Dª Hierònima
Ben criada, així com vós!
Guzmana
Vuesa merced me persigue,
que no se puede sufrir.
Dª Hierònima
Vine tu, si has de venir, 485
dóna’m recapte que em lligue.
 Digues, truja descuidada, 
no has sentit tocar tres hores?
Si vénen eixes senyores,
vols que em troben deslligada? 490
Catalina
¿Qué tengo de aparejar?
Dª Hierònima
Com? En això estàs encara?
L’espill i lo drap de cara,
la caixeta de lligar,
 les pinces i el pelador 495
40
j
o
a
n
 f
e
r
r
a
n
d
is
 d
’h
e
r
è
d
ia me porta per a escurar-me,
sabonet per a llavar-me,
blanquet i també color.
Da-li, trau-me aquell capell,
los canonets per al coll, 500
un poch d’oli d’alcofoll,
que no tinc gràcia sens ell.
 Digues, tinc los cabells plans?
Catalina
Sí, señora.
Dª Hierònima
 Crec que ments.
Porta’m pólvora de dents 505
i greixet per a les mans.
Catalina
Diga si otra cosa falta.
Dª Hierònima
Los guants i també el ventall.
Ai, espera, que altre em fall,
pegadet per a la galta. 510
 No t’estigues, Catalina,
que tostemps ho fas així
guarda’m lo mart gebellí
que m’han portat de Medina.13
Moria-me’n de desig, 515
mes bé està en més del que creu;
que li costà al senyor meu
més de tres ducats i mig.
 Da-li, vés! Està-te allà!
Oblida’t que has de venir! 520
Catalina
¡Qué cebo para renyir!
13 El «mart gebellí», segons el Diccionari Aguiló (p. 73), era pell preciosa que servia per fol-
rar mantells de preu, que aquí es portaria de la cèlebre fira de Medina del Campo. El 1489 
Joan Esteve la referencia com a «Pellis serepellina» i Du Cange (VII, 248), com a «Pellis zebe-
llina» o «Gibellina», pell de marta, derivat de sabelum (‘marta’).
41
L
a
 v
e
s
it
aDª Hierònima
Què dius?
Catalina
 Que digo que ya...
¡Qué diablo de mujer
es esta, que nunca calla!
Que, si no riñe, no halla  525
que pueda tomar placer.
Dª Hierònima
 Digau que vinga, que esclate!
Guzmana
¡Catalina!
Catalina
 ¡Dexadla ladre!
Despacio me hizo mi madre,
¿y quieres que yo me mate?  530
Dª Hierònima
Açò, comporta-ho ningú?
Vellaca, ¿no acabaràs?
Catalina
¡Señora, no puedo más!
Dª Hierònima
Guarda io no vaja a tu!
Guzmana
 ¡Qué donosa gracia tiene!  535
¡Date prisa! ¡Acaba aína,
por tu vida, Catalina!
Ya, señora, luego viene.
Dª Hierònima
No vols que acabem encara?
On és l’aigua i sabonet? 540
Catalina
Tome, ya.
42
j
o
a
n
 f
e
r
r
a
n
d
is
 d
’h
e
r
è
d
ia Dª Hierònima
 Quin drap tan net!
Així com la tua cara!
 No em vull hui pintar, Guzmana,
perquè vejau que sabem
en València, quan volem, 545
parer bé a la castellana.
Guzmana
Tal sea, a usadas, mi vida
como sin pintar esté.
Dª Hierònima
Mes digau, per vostra fe,
no us par que em só aflaquida? 550
Guzmana
 No, señora, en mi conciencia
tal s’esté como está, a usadas.
Mire de gordas lisiadas
las más damas de Valencia.
Dª Hierònima
Bé està la carn sobre els ossos. 555
Guzmana
Mas no tanta.
Dª Hierònima
 Guay de vós!
Si us oïssen, més de dos
menjar-vos hien a mossos.
Guzmana
 ¿Mas no conoce que están
algunas dellas contrechas 560
de gordas, atunes hechas,
que me espanto como van?14
14 Si tenim en compte que aquests versos es van dir, en les dues ocasions en què es va 
representar la farsa, davant de dos fenòmens de l’obesitat com eren tan l’una com l’altra 
de les esposes del duc de Calàbria, podem imaginar la riallada atronadora dels espectadors 
i hem de suposar que la grossària, en l’època, no devia crear gaires prejudicis i que les 
43
L
a
 v
e
s
it
aDª Hierònima
També dec estar guastada
a vostres ulls, en bona hora.
Guzmana
Si fuese menos, señora,  565
no se perdería nada.
Dª Hierònima
 I vós no us deveu mirar
qué flaca estau i perduda?
Guzmana
Con todo, quiero sin duda
más toser que no sudar. 570
Dª Hierònima
Tossiu tant fins que esclateu,
que gràcia i gesto de dona
altra cosa que persona
volgué Déu fer quant vos féu.
 Eix estrado està adobat? 575
Catalina
Sí, señora.
Dª Hierònima
 Io ho vull veure.
Porta coixins per a seure.
Ja els t’havies oblidat?
Nunca saps fer res a dretes.
No t’ha dat Déu més cervell? 580
A usades, i quin parell
de duenya i mossa tan netes!
al·ludides gaudien d’un excel·lent sentit de l’humor. Pensem que Germana de Foix, segons 
Francesillo de Zúñiga era «alta, redonda y gruesa» i que «parecía a la isla de los Azores o a la 
Carraca Negrona de venecianos» (Romeu, 1962, vol. 2, nota p. 61). Pel que fa a la marquesa 
de Cenete, un document de 1554, any de la seva mort, anota: «És cosa certa que cabia en 
cada calça de la dita senyora duquessa, sis almuts de forment; i no podia resollar per lo nas 
sinó per la boca, i cada matí dos dames li posaven desfiles bañades en aiguarrós per tots los 
doblecs dels braços i mamelles perquè no s’escaldàs». El cos de la morta «era cosa mons-
truosa» i fou col·locat de seguida en una capella tapiada; però «eixien regals per les juntes 
del barandat ab gran corrupció e així fon necessari tornar-la a tapiar» (Llibre de memòries 
[…] de la ciutat e regne de València, BnF, Ms. Esp. 147, pàg. 640).
44
j
o
a
n
 f
e
r
r
a
n
d
is
 d
’h
e
r
è
d
ia  Estes dames, per a mi,
no crec que puguen tardar.
Ixca la una a mirar. 585
Guzmana
Ya, señora, son aquí.
Dª Hierònima
Ay, señores, tant de bé!
Quin dia és aquest tam bo!
D. Beatriu
A nosaltres toca això.
Dª Hierònima
Sus,15 vaja vossa mercé. 590
Dª Beatriu
 Vossa mercé ha de passar.
Dª Hierònima
Millor me perdone Déu,
que passe.
Dª Beatriu
 Vós passareu.
Dª Hierònima
Que en ma casa em vol forçar?
Tan malcriada ha de ser?
Dª Beatriu
Ans és fer lo que és raó. 595
¡Sus, vaja!
Dª Hierònima
 Que passe io?
Tostemps restarà per fer.
 Mal goig que veja de mi
si io passe! 600
15 Interjecció que serveix per incitar algú a moure’s, a passar avant (del llatí sursum: 
‘amunt!’).
45
L
a
 v
e
s
it
aDª Beatriu
 Això és millor,
sí Déu me prest al senyor,
que io no passe d’ací.
Dª Hierònima
Així vol que ens estigam?
Dª Maria
Ara, sus, senyores mies,
dexem-nos de cortesies, 605
anem-nos com nós estam.
Dª Hierònima
 Seguen-se vosses mercés.
Dª Beatriu
Sus, que això serà millor.
Dª Maria
Ai, Jesús, quina calor!
Io em sec, que no hi puc fer més. 610
Dª Hierònima
Bien será que traigan sillas.
D. Francisco
Nosotros no nos sentamos.
Dª Hierònima
Ai, que sí!
D. Francisco 
 Mejor estamos
que sentados de rodillas.
Dª Hierònima
 Que quieran estar en pena,  615
no se deve consentir.
D. Joan
¿Quién ha de querer vivir
sin ella, siendo tan buena?
46
j
o
a
n
 f
e
r
r
a
n
d
is
 d
’h
e
r
è
d
ia Dª Hierònima
No entiendo esa algarabía…
D. Joan
Pues no hay mucho que hacer…  620
Dª Hierònima
…o no la quiero entender…
D. Joan
…es por más desdicha mía.
Dª Maria
 Vossa mercé ja em perdona
com no la he vesitada,
tan dolenta em só trobada. 625
Dª Hierònima
Déu la guard; la mostra és bona.
I vossa mercè, senyora?
Dª Catalina 
Per a servir-la, qual veu.
Dª Hierònima
Tan gentil guarde-la Déu.
Dª Catalina 
Sí, d’ella que és burladora. 630
 De vossa mercé no cal
demanar què tal està,
perquè en ella es mostra ja.
Dª Hierònima
Ans de veres que estic mal.
Dª Maria
No és mal lo mal que no es mostra. 635
Dª Beatriu
Massa és cert, ans és així.
Dª Hierònima
Que ja es vol burlar de mi?
47
L
a
 v
e
s
it
aDª Beatriu
No faç, per ma vida i vostra.
 Sa mercé, senyora mia,
me diga com s’és trobada. 640
Dª Maria
Mig morta em té i acabada
esta negra melerquía.16
Dª Hierònima
Molt és cruel mal i fort,
encara que no és planygut.
Dª Beatriu
Bé ho sé io, que n’he tengut 645
que m’ha portat a la mort.
D. Pedro
 Si a quexar males andamos,
bien será que no callemos,
pues, por mucho que quexemos,
mucho por quexar dexamos.  650
16 Melarchía o merarquía és variant vulgar de malenconia en el sentit de dolència abdomi-
nal i més concretament de la malenconia hipocondríaca. Apareixia a l’Spill de Jaume Roig 
(c. 1460): «e li causaren […] en lo cervell, melancolia e mirarquia» (v. 4639-4643), així com a 
Lo somni de Joan Joan (1497): «hi d’ací els ve el mal de migranya | i merarchia» (v. 2870-2871). 
El DCVB defineix la merarquia o mirargia com a «metralgia, mal de matriu o histerisme», tot i 
que no creiem que sigui el significat a La vesita. El Diccionari Aguiló (p. 100) es mostra més pru-
dent: «Malaltia de les dones, s. xv». Germán Franco («Nota editorial a los textos médicos con 
una curiosa disquisición sobre la palabra mirarquía», en Bartra, 2015, p. 201) assegura que la 
paraula deriva de miraque, de l’àrab marâqq, que vol dir (en àrab modern) ‘hipocondria’, però 
que en sentit propi significa ‘les parts primes, delicades i suaus del ventre’, és a dir, el conjunt 
del peritoneu (vegeu també: Federico Corriente. Diccionario de arabismos y voces afines en 
iberorromance. Madrid: Gredos, 2003, veu Mirac). En judeo-espanyol la paraula  merak val per 
‘depressió moral; pena, ansietat gran; desig immoderat’ (Joseph Nehama. Dictionnaire du 
judéo-espagnol. Madrid: CSIC, 1977). El Diccionari catalá-castellá-llatí-frances-italiá (Barcelona: 
Joseph Torner, 1839) entra la paraula marraquia en el sentit de «tristesa, melancolia o mal 
humor. Morriña, Injucundus animus…» (vol. 2, p. 196). Fra Agustín Farfan escriu: «La melan-
colía ventosa, que los médicos llaman Mirarchia, se conoce en que del vientre, del baço y 
del estómago suben al coraçón y celebro unas ventosidades gruessas y humos que causan 
grandes ansias y desmayos» (Tratado breve de medicina y de todas las enfermedades, libro II. 
Mèxic: Pedro Ocharte, 1592, apud Bartra, 2015, p. 165). D’altra banda, si tenim en compte que 
malenconia ve del grec μέλα (‘negre’) i χολή (‘bilis’) s’explica la denominació «negra melerc-
hia», amb el sentit afegit i figurat de negre com a ‘infaust’, verificat a més en el nostre text en 
el «negre visitar» (v. 369), «negres i amargues» (v. 387) o «negra València» (v. 452).
48
j
o
a
n
 f
e
r
r
a
n
d
is
 d
’h
e
r
è
d
ia Dª Maria
¿Qué males tan encubiertos
son esos de que os quexáis?
Buenos y gordos estáis.
D. Pedro
Mas hinchados ya, de muertos.
Dª Hierònima 
 ¿Los muertos hablan? Yo os pido 655
no medre quien tal creyere.
D. Pedro
¿No es más que muerto quien quiere
morir porque no es querido?
Dª Catalina
Creído, diréis mejor.
Què hi diuen vosses mercés? 660
Dª Maria
Què? Que no s’hi pot dir més.
Dª Hierònima
Penjat que sia el millor!
D. Joan
 Si el mejor han de ahorcar,
yo me doy por ahorcado.
D. Francisco
No so yo tan bien criado 665
que os dexase ese lugar.
D. Pedro
¿Pues conmigo quién se iguala
en cosa de bien querer?
D. Joan
¿Quién aquí no quiere ser
el primero de la sala?  670
Dª Hierònima
 Si esa mercadería
la tienen para vender,
49
L
a
 v
e
s
it
abien se sabe encarecer,
mas yo no la mercaría.
Dª Maria
Molt sofisticada està. 675
Si no, mirau qui la porta.17
Dª Beatriu
Venent amb ram a la porta,18
Qui no la coneixerà?
D. Joan
 Pues no es muy bien conocida
de quien es tan maltratada;  680
y aunque es por mala pagada,
por más que buena es tenida. 
D. Miguel
¿Qué esperança de consuelo
con quien hila tan delgado,
que aun a caballo dado 685
le quieren mirar el pelo?
Dª Hierònima
 Pues, porque es dado, está claro
que se ha de mejor mirar. 
Pues que se merca en tomar
con honra, mira si es caro. 690
D. Joan
Que no está sino en ventura;
y quien tan ninguna alcança,
tener de vida esperança
es sin duda gran locura.
17 Es refereix a la mercaderia al·ludida, és a dir, a les queixes ostentoses dels cavallers.
18 «Vendre al ram», com se sap, era la venda de vi al detall ja que s’acostumava assenyalar 
les tavernes i les cases on s’expenia penjant a la porta o en el seu arquitrau una branca ve-
getal, a la qual anomenaven ram: Ramo pendente ante portam vinum venundari. Segons el 
Diccionario de Autoridades, el ram era d’olivera. A la dita llatina, era d’heura: Vino vendibili 
suspensa hedera nihil opus, en català simplement «El bon vi no ha menester ram», és a dir 
que el bon vi no necessita pregonar-se o «No poseu ram on no hi haja taverna» en el sentit 
que no cal fer imputacions o suposicions infundades (DCVB).
50
j
o
a
n
 f
e
r
r
a
n
d
is
 d
’h
e
r
è
d
ia Dª Maria
 Mayor sería en creeros.  695
Mas decínos, si queréis,
si algún buen juego sabéis.
D. Francisco
Yo no sé sino quereros.
Dª Maria
¡Qué importuno estáis y frío!
D. Francisco
Pues yo no siento ese mal. 700
Dª Maria
¿Y no sentís que estáis tal
que jugáis al desvarío?
D. Pedro
 A las verdades juguemos.
D. Joan
Aquí no quieren oíllas.
D. Miguel
Pues sea a las maravillas.  705
D. Joan
Ese es bueno; comencemos.
Entran un Portugués y una dama
Portugués 
¡Olhai damas con razaon!
Galantes, olhai qué dama,
e u galante que mays ama
de quantos galantes saon! 710
 Olhai ben qu’eu conoscí,
s’isas damas nau saon tortas,
jan fincan d’embidia mortas
elas de vós, vós de mí.
51
L
a
 v
e
s
it
aDª Hierònima
Que bona venguda és esta!
Bé s’ha desitjat mil hores! 715
Dª Angela
No s’han de moure, senyores,
per tant xic sant, tan gran festa!
 Un poc me dec ser tardada.
Dª Maria
Per cert, ja no ho feia bé. 720
Dª Beatriu
Perdone’m vossa mercé,
Que em só feita malcriada.
Ves mai quin descuit lo meu!
Dª Angela
Amb mi vol ser tan complida?
Que no es moga, per sa vida! 725
Dª Beatriu
No faré, si m’ajut Déu.
Dª Angela
 Io no vinc a destorbar.
Sus, tornen en lo que estaven;
diguen-me a quin joc jugaven?
Dª Catalina
Molt gentil, si vol jugar:  730
Al joc de les maravelles.
Dª Angela
No el sé.
Dª Maria
 No hi ha res que fer.
Dª Angela
Juguen, que no el vull saber,
faré lo que faran elles.
52
j
o
a
n
 f
e
r
r
a
n
d
is
 d
’h
e
r
è
d
ia Dª Beatriu
 Ells tenen de començar. 735
D. Francisco
En ser juego de placer,
no le habemos de saber
en nuestra vida jugar.
Mas, por no ser malcriado
con quién tengo de servir,  740
comenzaré de decir
de qué estoy maravillado.
 ¿No estaréys maravillados
que yo lo esté de dos cosas:
de ver damas tan hermosas 745
y galanes tan penados?
Dª Beatriu
¿Pues de eso os maravilláis?
Antes nos maravillamos
de vosotros, que queráis
que nosotras os creamos.  750
D. Joan
 De maravillado, loco
estoy, y desto me espanto:
que quieran los hombres tanto
y las mujeres tan poco. 
Dª Hierònima 
Con mucha mayor razón 755
estoy yo maravillada
que quieran poco ni nada
a hombres, siendo quien son.
D. Pedro
 Maravíllome que es tal
vuestra condición con quien 760
muere por quereros bien,
y vos por querelle mal.
Dª Maria
Por eso es bien que sepáis
cuán maravillada quedo
53
L
a
 v
e
s
it
ade mí mesma en ver que puedo 765
sufriros que me queráis.
Portugués
 Maravíllome, donzela,
de vosa graçia tamaña.
¿Pode ser mahor fazaña
morer hos homes por ela? 770
Dª Angela
Una maravilla, cierto,
tengo por de las mayores:
de tantos muertos de amores
nunca ver ninguno muerto.
Portugués
 Oh, corpo de Deus, con vós  775
eu san vivo? ¿Naon olhais?
Dª Angela
Tan vivo y tan bueno estáis,
que es de dar gracias a Dios.
Portugués
Andai, que issu é malícia
muito grande que dizeis. 780
Dª Hierònima
Vuelva el juego si queréis,
pues no os han de hacer justicia.
D. Miguel
 Maravíllome de verme
con tanto contentamiento,
tan perdido y tan contento, 785
que supe tan bien perderme.
Dª Catalina
Maravíllome de vos,
pues tan contento vivís,
¿cómo siempre me pedís,
como quien pide por Dios?  790
54
j
o
a
n
 f
e
r
r
a
n
d
is
 d
’h
e
r
è
d
ia D. Miguel
 Porque la necesidad
en que me tenéis es tal,
que yo, queriéndome mal,
me lloro de pïedad.
Que a llevarme con un guante,  795
mostrándome por ahí,
pueden bien ganar con mí
más que con un elefante.
 Mas todo es bien empleado
viéndome que tal os veo.  800
Dª Catalina
Dexaos d’eso, que no os creo:
que no estáis enamorado.
D. Miguel
¡O, triste de mí, mesquino!
¿Si cosa es de haber empacho
ver un hombre más borracho  805
de amores, que no de vino?
Dª Hierònima
 Baste, no se hable más
en esa burla de amores.
¿Quieren, pues hay tañedores,
que andemos un contrapás?  810
Maria
Contrapàs? No, per sa fe,
Que en ell no sé dar-me manya.
D. Pedro
¿Y en la danza de Alemaña?
Maria
Esa sí.
D. Pedro
 Pues Joan, tañé.
D. Joan
 Bien tañe en grande manera. 815
55
L
a
 v
e
s
it
aDª Hierònima
Llevem-nos, anem, señora.
Dª Angela
Ella, que és gran dansadora,
que guie i vaja primera.
Dª Beatriu
Anem, que per mi diran
que, ‘cuando los ciegos guían…’19 820
D. Francisco 
Más ciegos sé que serían
los que en ver no cegarán.
Dª Beatriu
 Tostemps estau burlador.
D. Francisco
No estoy, sino muy burlado,
y ciego de enamorado 825
de quien no me tiene amor.
Dª Beatriu
Com sabeu vós que és així?
Qui us ho ha dit, per vostra vida?
D. Francisco
Yo, en nunca veros servida
en cuanto os sirvo de mí.  830
Dª Catalina
 De nòvios aneu a missa.20
19 Romeu anota: «Al·lusió als versos 15 i següents de la Metáfora en metros que hizo Quirós 
al señor Juan Fernández d’Eredia, siendo servidor de la señora Gerónima Beneyta, estando 
ella en un lugar que se llama Alcáçar, els quals versos diuen: «mas quando los ciegos guían, 
/ ¡guay de los que van detrás!». El poema està al Cancionero general de Hernando del Cas-
tillo (Valencia 1511), foli 209v». Ferrandis aprofita aquests versos (que prenen peu en Mateu 
15, 14) en la «Comparación» que tanca aquesta farsa (v. 23-24).
20 Romeu, que transcriu «De nòvios anam a missa», anota: «Probable locució adverbial 
amb el sentit literal de ‘casar-se’ i amb el figurat de ‘no atenir-se a promeses amoroses, sinó 
a realitats’».
56
j
o
a
n
 f
e
r
r
a
n
d
is
 d
’h
e
r
è
d
ia D. Francisco
Pluguiese a Dios que así fuese.
Dª Beatriu
Señora, ¡quién le creyese!
D. Francisco
¿Qué dice?
Dª Beatriu
 Que se den prisa.
D. Francisco
Daos más prisa en el tañer.  835
Ah, ¿burláis de mi casar?
Dª Maria
¡Qué cosa para burlar!
Dª Angela
¡Mas qué cosa de creer!
 Cansada estoy y perdida.
D. Joan
Pues, sus, callaran los sones  840
y bailarán a canciones.
Dª Beatriu
Sí, senyor, per vostra vida.
D. Joan
¿Oíslo? Que no tangáis,
que quieren bailar cantando.
D. Pedro
Nosotros bailar llorando  845
será mejor que digáis.
D. Miguel
 Quien primero sea cansado
ha primero de cantar.
Dª Angela
Perdido por ordenar
sois en ser desordenado.  850
57
L
a
 v
e
s
it
aDª Hierònima
D’això no teniu raó,
que raó té que canteu,
puix tan gentilment ho feu.
Dª Angela
Ai, senyora, bo és això!
 Estic tan encadarnada 855
que a penes podré parlar.
D. Pedro
Cante ya, que en su cantar
no se parecerá nada.
D. Joan
Pues que por oíros muero
Yo os suplico que cantéis.  860
Dª Angela
Porque no me importunéis
Vamos, que ya cantar quiero:
[Villancico]
Qué me queréis, el cavallero?
que casada soy, marido tengo.21
 Soy casada y tan contenta,  865
con tanta razón de sello
que no tengo en lo que huello
el mal que por mí se sienta.
Si me queréys, sea a cuenta
que no os quexéis si no os quiero:  870
que yo casada soy, marido tengo.
21 El refrany o tornada apareix, amb una altra glosa, al Cancionero Musical de Palacio, nú-
mero 198, catalogada amb el número 697 per Magrit Frenk a Nuevo Corpus de la Antigua 
Lírica Popular Hispánica (siglos xv-xviii). Mèxic: UNAM, Colegio de México, Fondo de Cultura 
Económica, 2003. Francisco Salinas (De música, lib. VI, cap. X, Salamanca, 1577) diu que és 
cançó «usitatíssima».
58
j
o
a
n
 f
e
r
r
a
n
d
is
 d
’h
e
r
è
d
ia D. Joan
[Villancico]
Aunque más seáis casada,
yo no os dexaré de amar. 
 Si sois casada, pensad
que si vos lo sois de grado,  875
con más voluntad casado
soy yo de mi voluntad.
Y aunque más sin pïedad
me queráis desconfiar,
yo no os dexaré de amar.  880
Dª Hierònima
 Decid si sabéis a quién
toca de cantar agora.
D. Joan
A vuesa merced, señora,
que lo sabe hacer muy bien.
Dª Hierònima
¡Maldito el cantar que sé!  885
¿Tenéis alguno sobrado?
Dª Maria
¡Que ya lo terná pensado!
Dª Hierònima
«Amor falso» cantaré.
[Villancico]
Amor falso pusistesmé
en cuidado 890
y agora fallecistesmé.
 ¿A qué cuenta, me decí,
falso amor desamorado,
me pusistes en cuidado
sin vos tenelle de mí?  895
Si en algo creeis que os serví,
pagadme en decir por qué
agora fallecistesmé.
59
L
a
 v
e
s
it
aD. Miguel
[Villancico]
Fallecístesme, señora,
vos a mí,  900
que yo nunca os fallecí.
 Y pues vos me fallecistes,
muy maravillado estó,
que os maravilléis que yo
haga lo que vos hezistes.  905
Qué buen servidor perdistes.
Yo no sé lo que perdí:
Sé que nunca os fallecí.
D. Francisco
 Ya podéis apercebiros, 
mi señora, si queréis,  910
que a vos toca que cantéis,
y a mí que muera en oíros.
Dª Beatriu
¿Qué hacéis de cortar rama
en decir que he de cantar?
Pues ved lo que ha de ganar,  915
en que cante, vuestra fama:
[Villancico]
Quien a dos amores ama,
a traición que le saquen el alma.
 Sin ninguna compasión
muera muy peor que digo 920
el traidor que fuere amigo
de ley tan fuera razón.
Y pues hace tal traición
que en dos partes se derrama,
a traición que le saquen el alma.  925
D. Francisco
[Villancico]
Mal me lo demande Dios
si hay persona en esta vida
a quien quiera sino a vos.
60
j
o
a
n
 f
e
r
r
a
n
d
is
 d
’h
e
r
è
d
ia  Muy bien veo, aunque estoy ciego,
que no decís lo que creéis,  930
mas creo que lo hacéis
porque quedemos en juego.
Culpa es esa que la niego;
vos no, pues os sirven dos.
Yo no quiero sino a vos.  935
D. Joan
 Lo muy bien que ha parecido
señora, vuestro cantar
es cosa para espantar,
mas bien os ha respondido.
[Dª Hierònima?]
Yo sé bien que os satisfice 940
harto más que vuestro amigo,
por ser verdad lo que digo
y él burla de lo que dice.
[Dª Maria?]
 Errados vais él y vos,
que él a vos sin culpa os es.  945
Él erró que, siendo tres,
no dixo sino de dos.
D. Pedro
¡Eha, sus, señora mía,
¿Cantará vuesa mercé?
Dª Catalina
Sí, senyor, io cantaré  950
lo que més callar deuria.
[Villancico]
Olvidarte querría,
mas bien querer me lo desvía.
 Si no hago lo que devo,
bien conozco que es ansí,  955
mas no está la culpa en mi,
pues cada vez que lo pruebo
te vuelvo a querer de nuevo
mucho más que solía,
que bien querer me lo desvía.  960
61
L
a
 v
e
s
it
aD. Pedro
[Villancico]
No me olvidéis, buen amor,
que no soy para olvidar, no.
 Pues que sabéis que soy tal
para quererte a lo menos,
que de muy bueno los buenos 965
de envidia me quieren mal,
haz por esto en mí señal
tal que saque por razón,
que no soy para olvidar, non.
Portugués
 Cantay já, miños amores, 970
mios olhos y coraçan.
Dª Maria
Espere, i acabaran
de cantar eixes senyores.
D. Pedro
Tiempo es ya de abrir los ojos,
apercebí vuestra amiga.  975
Portugués
¿Tenedes algũa cantiga?
Dª Maria
Tengo de ellas a manojos. 
[Villancico]
Por vida de mis ojos,
el cavallero,
por vida de mis ojos,  980
que bien os quiero.
 Quiéroos de manera
que fuera mejor
sufrir mi dolor
aunque me muriera,  985
y que no lo dixera,
dado que me muero;
62
j
o
a
n
 f
e
r
r
a
n
d
is
 d
’h
e
r
è
d
ia por vida de los vuestros,
que bien os quiero. 22
Portug.
[Villancico]
Pois dezeis que me quereis ben, 990
porque dáis fala a ninguen?
 Naon faleis, dama fermosa,
a ninguen home, os soprico,
pois sabedes que me pico
mais d’issu que d’otra cosa. 995
Galante que falar osa,
muita fantasia ten.
Mays vós naon faleis a ninguen.
Aquí entra un Rey de armas con un cartel de desafío de parte 
de otros cinco cavalleros, y dize:
[Rey de armas]
 Cavalleros namorados,
tanto que es lástima veros,  1000
otros cinco cavalleros
me envían determinados
haceros que conozcáis
por mucho bien que queráis,
que de ellos, quien menos quiere,  1005
quiere más, sea quien fuere,
que los cinco que ahí estáis.
 Si os engaña voluntad,
que estéis en ello dudando,
con las armas peleando 1010
os harán ver la verdad.
Pues ellos os desafían
y estas lanzas os envían
porque no devéis tenellas,
con poco recelo dellas
por lo que de sí confían. 1015
22 Cançoneta la glosa popular de la qual fa: «Por vida de mis ojos, / y de mi vida, / que por 
vuestros amores / ando perdida». Li va posar música Juan Vásquez (c. 1500 - c. 1560) a Reco-
pilación de Sonetos y Villancicos a quatro y cinco (Sevilla, 1560), parte II, número 44.
63
L
a
 v
e
s
it
aPortugués
 ¿E issos saon castellaos?
Rey
No.
Portugués
 E, ainda que lo seian,
si con português peleian,
n’an tener olhos nẽ mãos. 1020
D. Miguel
Batalla con tal querella
lo que a mi me pesa della
es que quantos la verán
sé, señoras, que ternán
en poco esfuerzo vencella.  1025
D. Joan
 Sin esperar parecer
destos cavalleros, digo
que el campo dará testigo
de quien sabe más querer.
Rey
De manera que me puedo 1030
volver, pues con tal denuedo
mostráis vuestro corazón.
D. Pedro
Tal querella y tal razón
traéis para poner miedo.
Portugués
 Nan curéis d’esas rispostas, 1035
con elos dexaime, ausadas,
si nam les doy mais punçadas
que possan levar a costas.
D. Francisco
Nunca gente tan perdida
se vió, ni tan atrevida,  1040
que se vienen a meter
en cosa para perder
la honra y también la vida.
64
j
o
a
n
 f
e
r
r
a
n
d
is
 d
’h
e
r
è
d
ia Respondiendo algunos que dieron a entender que esta farça no 
carecía de malicia contra algunas damas, hizo don Joan estas 
quatro coplas
 Como no fuí maldiciente
en mi vida, ni lo soy,
sabed, señoras, que estoy
sentido de alguna gente
que, muertos por estorbar, 5
esta farça, la reprenden;
también porque no la entienden
y por gana de hablar.
 Yo bien les sufro una cosa,
aunque sea a costa mía, 10
que me la tachen de fría
pero no de maliciosa;
que, pues habla en general,
sin llegarse a los cabellos,
los maliciosos son ellos, 15
tahures de decir mal.
[Comparación]
 Si el ciego a juzgar se pone
las colores que no vee,
¿no es más ciego quien lo cree?
A quien tocare, perdone, 20
pero los que saben más
en su vista se confían,
pues, cuando los ciegos guían,
¡guay de los que van detrás!
 Uno de los buenos tiros 25
será que jamás ha sido
si quizá os he desservido
creyendo mucho serviros,
mas, aunque mejor sirviera,
ya es cosa de mi cogida 30
por servir sembrar la vida
y coger desta manera.
Fin de la farça.


Quatre textos d’Ignasi Iglésias 
Cinc textos de Rosa Victòria Gras i Perfontan •
Cinc textos de  Rosa Victòria Gras i Perfontan ••
Tres textos de Manuel de Pedrolo
Tres textos de Josep Palau i Fabre
Tres textos de Ferran Soldevila
El ventríloc, de Joan Brossa
Lucrècia o Roma libre, de Joan Ramis i Ramis
Tal faràs, tal trobaràs, d’Eduard Vidal i Valenciano
Indian Summer, de Rodolf Sirera
Tres textos de Jordi Teixidor
Tres textos de Ramon Vinyes
Dos textos de Josep Pous i Pagès
Altres títols de la col·lecció
La vesita o Coloquio en el qual se remeda el uso, trato y pláticas que las damas 
en Valencia acostumbran a hazer y tener en las visitas que se hazen unas a otras 
és l’única peça teatral del poeta i noble valencià Joan Ferrandis d’Herèdia 
que va estrenar, abans de 1525, al Palau de l’Arquebisbe on residia la virreina 
de València Germana de Foix, vídua de Ferran el Catòlic, i el seu segon marit 
el marquès de Brandenburg-Ansbach, a la boda dels quals (1519) fa referència 
l’inici de la peça. Es va tornar a representar, amb una nova introducció, 
a principis de 1541 al Palau del Real de València davant del duc de Calàbria, 
tercer marit i vidu de Germana, i la seva nova esposa Mencía de Mendoza, 
marquesa del Cenete.
Ferrandis d’Herèdia, poeta àulic enginyós i satíric, amb un punt de cinisme 
i una afilada tendència pels jocs d’equívocs i les agudeses conceptuals, 
va saber reflectir amb vivacitat i veritat la crònica menuda del seu entorn.
Es tracta d’una peça relativament breu i fonamentalment bilingüe: 
de 1.043 versos, dels quals 347 són en català i 660 en castellà —a més 
de 36 versos en portuguès—, en la que participen 15 personatges, 
més els cinc cavallers anònims que al final emeten un desafiament 
per al torneig de cloenda. Cal dir que els personatges són els mateixos 
cortesans o porten intencionadament els seus mateixos noms.
La comèdia respira una elegància aristocràtica i un refinament que, tot 
i la frívola artificiositat en què sovint cau, resulta d’un intens dramatisme, 
particularment recolzat en la dimensió verbal. L’autor acobla les dues 
tradicions literàries coexistents a la ciutat del Túria a finals del segle xv, 
l’aristocràtica de tall classicista que encarnava el cercle de Roís de Corella, 
i la burgesa d’estil realista, sorneguer i moralitzador dels autors 
de l’anomenat Cançoner satírich valencià, com es posa en evidència 
a La vesita.