1990: Núm.: 31

Els joves escenògrafs. Dossier fotogràfic. Deu testimoniatges: Anna Bonet, Antoni Bueso, Ricard Calventus, Roser Caritx, Deborah Chambers, Joan Duran, Xavier Millan, Agnès Ricart, Miquel Ruiz, Teresa Salvadó

Mon, 01 Jan 1990 00:00:00 GMT

Els joves escenògrafs. Dossier fotogràfic. Deu testimoniatges: Anna Bonet, Antoni Bueso, Ricard Calventus, Roser Caritx, Deborah Chambers, Joan Duran, Xavier Millan, Agnès Ricart, Miquel Ruiz, Teresa Salvadó Bravo, Isidre Un cop d'ull a la programació de les últimes temporades teatrals catalanes permet detectar la presència —cada vegada més insistent i sòlida— d'un conjunt de joves escenògrafs, en molt casos sortits del Institut del Teatre, de la mà dels quals sembla que pot esperar-se una renovació progressiva en els paràmetres de la creació escenogràfica durant la dècada dels noranta. Isidre Bravo completa el seu treball amb l'eloqüència de les imatges i dels textos d'alguns protagonistes d'aquesta escenografia encara jove.

L'escenografia en els límits de l'art i el teatre

Mon, 01 Jan 1990 00:00:00 GMT

L'escenografia en els límits de l'art i el teatre Picazo, Glòria A Catalunya hi ha una llarga tradició de col·laboració dels artistes plàstics amb el món teatral, però sempre des de la perspectiva d'extrapolar el seu treball artístic fins més enllà dels límits de la pintura o l'escultura i col·locar-lo en un escenari teatral, adaptant-lo a les exigències d'un text, com ha passat en els treballs de Guinovart, Clavé, Cardona Torrandell, Tharrats, etc. A finals de la dècada dels setanta, però, es creen certs espectacles que fan confluir dos mons des d'altres perspectives: el grup Claca va escenificar Mori el Merma emprant les figures i els telons realitzats per Joan Miró; el poeta Joan Brossa, amb els músics Carles Santos i Mestres Quadreny i amb el Ballet de l'Eixample de Barcelona, confirmen aquesta confluència d'interessos sobre un escenari. Durant la present dècada, són nombroses les realitzacions catalanes en què l'escenografia se situa en els límits de l'art i del teatre: des de les que es sotmeten rigorosament a les lleis teatrals, passant per les que per plantejament s'han convertit en accions parateatrals, fins a aquelles que han quedat com a mera utopia o les que s'han fonamentat en moltes de les experiències rupturistes que l'art va aportar a les dècades dels seixanta i setanta, per revisar-les des de l'òptica d'una teatralitat que aconsegueix revestir d'una acusada modernitat. Tot això per constatar que en arribar al final d'aquesta dècada, les contaminacions entre els diferents camps de la creació es fan cada vegada més evidents i que els interrogants segueixen oberts davant l'horitzó dels noranta.

No ser Leonardo. Conversa amb Pep Duran

Mon, 01 Jan 1990 00:00:00 GMT

No ser Leonardo. Conversa amb Pep Duran Abellan, Joan Pep Duran sintetitza de forma molt representativa la confluència dels interessos purament plàstics amb els teatrals en un mateix impuls creatiu. Duran explica la seva experiència d'artista plàstic que assumeix, si convé, l'ofici d'escenògraf i figurinista, i les dificultats amb què sovint es troba el creador plàstic en voler adaptar les seves idees a la materialitat necessària per a la integració escènica de les seves idees. Duran, que ha creat escenografies i figurins tant per a projectes escènics de repertori convencional, a l'estil dels del Teatre Lliure, com per a altres molt més avantguardistes, com en el cas de les seves col·laboracions amb Albert Vidal, demostra que l'única realització plenament satisfactòria, des del punt de vista de la plasmació espectacular de les seves idees, és la que porta a terme el propi artista quan assumeix la responsabilitat última de l'escenificació, com ell mateix va fer en la inauguració de l'ampliació de la Fundació Miró de Barcelona. La conversa amb Pep Duran intenta aprofundir, a partir de la seva experiència i del seu punt de vista personal, en la relació que en l'actual context català es pot donar entre l'artista plàstic i l'escenografia professional.

Tres experiències sobre coreografia i espai

Mon, 01 Jan 1990 00:00:00 GMT

Tres experiències sobre coreografia i espai Argüelles, Avelina; [companyia], Danat Dansa; Margarit, Àngels A partir de la descripció de les concepcions espacials i escenogràfiques de dues de les joves companyies de dansa més representatives de l'actual panorama català, Mudances i Danat Dansa, Àngels Margarit i José Menchero posen de manifest la importància que tenen els elements plàstics en la construcció coreogràfica. En el cas de Mudances, l'escenografia no és un mer element de decoració o ambientació que ocupa una part de l'escenari, sinó que està sempre implícitament o explícita integrada en la dansa, en la interrelació del ball de les persones amb els objectes; en el de Danat Dansa, l'intent de fusió entre arts plàstiques i coreografia es fa encara més intens i procedeix a la recerca escenogràfica per a la recreació abstracta dels referents reals de la inspiració del seu treball.