Antinòmies al teatre realista d’avui: una crítica des de la perspectiva d’una teoria sobre l’afectivitat

Abstract

Segons el llibre de recent publicació Lob des Realismus (Elogi del realisme) de Bernd Stegemann, el teatre postdramàtic ha caigut en el parany de posicions postestructuralistes i postmodernes i malauradament no ha aconseguit emprendre la tasca del realisme. L’autor sosté que en teatre la restitució de la mimesi constitueix el processament realista d’un material, assolit amb l’ajuda de l’anàlisi dialèctica dels seus continguts i el seu context històric. El present article aborda les posicions fonamentals d’aquesta crítica, paradigmàticament il·lustrada pel muntatge de René Pollesch Kill your Darlings de l’any 2012, oposant-s’hi des de la teoria de l’afectivitat a partir de reflexions d’un altre crític de la postmodernitat, Fredric Jameson. La crítica de Stegemann, entonada en nom del realisme, s’assimila en base a un model de realisme diferent i es tradueix en una valoració diametralment oposada del paradigma Kill your Darlings de Pollesch que davant la teoria de Jameson sembla ser un muntatge teatral notablement realista. El seu èxit entre crítics i espectadors, així com l’enfocament afectiu-teòric que es presenta, xoca amb la posició de Stegemann, i continua essent incert però interessant, ni que sigui per motius epistemològics, si i de quina manera es poden reconciliar ambdues perspectives.

According to the recent book Lob des Realismus (“Praise of Realism”) by Bernd Stegemann, postdramatic theatre has fallen into the trap of poststructuralist and postmodern positions and lamentably failed to tackle the task of realism. The author holds that in theatre the re-instatement of mimesis is the realistic processing of a material, achieved through the dialec-tic analysis of its contents and historical context. The present article touches the core positions of this criticism, paradigmatically illustrated by René Pollesch’s production Kill your Darlings from 2012, advancing against them an argument from affect theory based upon considerations by another critic of postmodernity, Fredric Jameson: Stegemann’s criticism, intonated on behalf of realism, is sublated on the basis of a different realism model resulting in a diametrically opposed appreciation of Pollesch’s paradigm Kill your Darlings that in the light of Jameson’s theory appears to be a remarkably realistic theatre production. Its success with critics and the audience, as well as the presented affect-theoretical approach, conflict with Stegemann’s position, and it remains uncertain but interesting, even if only for episte-mological reasons, if and how both perspectives can be reconciled.