La comèdia de la sinceritat. Veritat i fingiment en el pla de la interacció

Abstract

<p>Aquest article presenta algunes de les implicacions de la metàfora teatral a través de la qual Erving Goffman analitza les relacions socials cara a cara. Aquesta perspectiva contempla la posada en escena de l’individu en cada situació en què s’involucra com un conjunt d’estratègies destinades a controlar la imatge que procura projectar de si mateix per fer versemblant la seva actuació. L’assaig subratlla com l’objectiu d’aquesta dramatització del si mateix és mantenir a ratlla les incongruències, les indeterminacions i les ambigüitats que posarien en qüestió l’acatament de les normes que cadascú accepta davant dels altres. El text pretén advertir que, en aquest marc teòric, la sinceritat, entesa com una forma de comunicació que garanteix la veracitat de la informació que es transmet en una trobada social, és inviable, car allò que els interlocutors busquen no és mai expressar una suposada veritat subjectiva, sinó, per damunt de tot, continuar essent previsibles, confirmar la definició personal que els altres estan en disposició d’acceptar. Per tot això, a la vida social no hi ha actors, sinó sols personatges.</p>

<p>This paper presents some of the implications of the theatrical metaphor throughout which Erving Goffman analyses face-to-face social relations. This perspective considers the staging of the individual in each situation in which they take part as an ensemble of strategies set aside for controlling the self-image they are trying to project, in order to make their performance plausible. The article stresses that the goal of this dramatisation of the self is to restrain the inconsistencies, uncertainties and ambiguities that would cast doubts on the observance of the rules that make each one acceptable before others. The text aims to point out that, within this theoretical framework, sincerity, understood as a way of communication that guarantees the truthfulness of the information transmitted during a social encounter, is unfeasible, since what the interlocutors seek is never to express any hypothetical subjective truth but, above all, to continue to be foreseeable, to confirm a self-definition that the others will accept. Within this framework, in social life there are no actors but only characters.</p>