Matèria que performa. Estudi ontològic de la matèria i el sentit a Henri Bergson i Karen Barad

Abstract

<p>En aquest article aprofundeixo en com es concep la matèria en l’obra d’Henri Bergson i Karen Barad, qüestionant així la divisió cartesiana entre cos i ment.</p> <p>D’una banda, exposo com Bergson entén la matèria, no com una cosa sinó com un procés, i destaco com aquesta té un paper clau en l’experiència de la durada, configurant per tant la realitat com un procés d’esdevenir-amb. Malgrat que els diagrames de Bergson sovint es representen com a estàtics, soc del parer que en realitat estan impregnats de moviment i que hauríem d’entendre’ls com que estan movent-se. Aquest vincle de la matèria amb la durada i la transformació desdibuixa les distincions habituals entre matèria i llenguatge i demostra ser especialment útil quan pensem en la dansa i la performance com a arts de la matèria, que materialitzen i es materialitzen (<em>arts of mattering</em>).</p> <p>D’altra banda, segueixo la descripció que fa Barad de la mecànica quàntica per tal de subratllar que la matèria no es pot separar del sentit, atès que el coneixement no es pot produir a partir de la matèria, sinó que sempre es construeix des de dins de la matèria. La insistència de Barad en l’elaboració de coneixement com una pràctica encarnada fa palès un fort compromís polític amb el món com un procés continuat de materialització que ens obliga a repensar el significat de l’agència des d’un punt de vista posthumanista.</p> <p>Tant per a Bergson com per a Barad, podem dir que la matèria performa. A tall de conclusió, plantejo com un enfocament semblant ens pot ajudar a pensar i practicar la dansa i la performance més enllà del marc cartesià de la primacia del llenguatge.</p>

<p>In this paper I elaborate on how matter is thought of in the work of Henri Bergson and Karen Barad, thus challenging the Cartesian split between body and mind.</p> <p>On the one hand, I disclose Bergson’s envisagement of matter not as a thing but as a process, and stress how matter plays a central role in the experience of duration, therefore shaping reality as a process of becoming-with. Although Bergson’s diagrams are usually figured as static, I argue that they are actually imbued with movement and should be seen as moving. This bond of matter to duration and transformation blurs common distinctions between matter and language and proves especially useful when thinking of dance and performance as arts of mattering.</p> <p>On the other hand, I follow Barad’s description of quantum mechanics in order to highlight that matter cannot be torn apart from meaning, since knowledge cannot be produced out of matter but is always constructed from within matter. Barad’s insistence on the production of knowledge as an embodied practice reveals a strong political commitment to the world as an ongoing open process of mattering that asks us to rethink the meaning of agency from a posthumanist point of view.</p> <p>I argue that, for both Bergson and Barad, matter can be said to perform. I eventually raise the question of how such an approach can help us think about and practise dance and performance beyond the Cartesian framework of the primacy of language.</p>