| dc.description.abstract | En un temps on la hibridació de les formes ja no és cap experiment sinó la signatura latent del reflex social de la nostra quotidianitat, és òbvia una fragmentació entre certs tipus de públic segons els graus de profunditat que vulguem percebre en la comprensió del nostre entorn. Ja des de principis dels dos mil es respirava molt especialment a Bèlgica, centre neuràlgic del fenomen flamenc, un apropament magnètic entre el sector de la dansa i el circ contemporani, just després —cronològicament parlant— de la tendència interdisciplinària entre la música, el teatre (en tots els seus vessants) i la dan- sa que ja havien espremut prou les possibilitats creatives innovadores de la seva fusió en aquell moment. Tocava fer un pas més enllà per a satisfer la fam perpètua de l'avantguarda contemporània. Podríem pensar que la curiositat inherent i la necessitat de l'eterna recerca de la identitat en l'ADN de les arts escèniques, aquest cop desembocava inevitablement a confrontar els rams de la dansa i el circ, tan propers i llunyans al mateix temps. | |
