| dc.description.abstract | Les arts en viu —el teatre, la dansa, la performance, etc.— tenen un dels seus valors fonamentals en la trobada, en la copresència d’una sèrie de persones en un mateix aquí i un mateix ara. Per contra, sovint es parla dels espais digitals i les xarxes socials com a paradigmes de la descorporeïtzació. Això, però, és ben bé així? Aquest article proposa una revisió de gestos performatius i intervencions d’artistes en cultures d’usuaris en línia com a «presencialitats especulatives».
Pot sorgir un efecte de copresència quan es genera un efecte d’espai i temps compartits. La presencialitat especulativa, però, sembla ser un efecte específic de les plataformes digitals que sorgeix en el panorama complex de mediació tecnològica generat per les xarxes socials i altres infraestructures digitals.
En analitzar diverses estratègies artístiques desenvolupades en l’última dècada, suggerim que —com una nova «epidèmia de ball» que s’estén a través de plataformes— la presencialitat especulativa sorgeix i fomenta nous gestos performatius de tota mena, originals o repetits, senzills i memètics, o bé complexos i metadiscursius. Finalment, sostenim que, dins d’un ventall de pràctiques tan divers i irregular, algunes d’aquestes manifestacions amplien la noció mateixa d’acte performatiu en adaptar-se a les regles i tempos de les infraestructures i protocols digitals. | |
