| dc.description.abstract | A Europa, al començament del segle xx, la màscara retornà al teatre i fou present en determinats espectacles. Jacques Copeau va ser un dels primers a retornar un rol a la màscara dins el teatre; la considerava una eina imprescindible per a la formació dels actors, La seva preocupació per la interpretació el portà a fundar el 1913 la seva pròpia escola, Le Vieux - Colombier. Étienne Decroux, Jean Dasté, Jean-Louis Barrault, Marcel Marceau, Jacques Lecoq, entre d’altres, van seguir de prop les experiències del mestre Copeau. La màscara ha estat emprada en alguns espectacles d’Albert Boadella, Anton Font i Joan Font i és al centre d’aquest estudi sobre la confluència entre la creació i la formació en un període específic del teatre català, convenint que els tres creadors han seguit la seva formació professional a França amb hereus de Copeau, en tres decennis diferents (les dècades de 1950, 1960 i 1970). El treball es concentra en un estudi detallat de la gènesi de les companyies catalanes Els Joglars (1961), Comediants (1971) i Teatre del Rebombori (1982) i s’hi analitza en profunditat un espectacle de màscares de cada una: Laetius (1980), d’Els Joglars; Animàlia (1982), de Teatre del Rebombori, i Llibre de les bèsties (1995), de Comediants. S’hi plantegen les qüestions següents: «Quina relació s’ha establert entre màscares i animals en aquests espectacles?», «Quines metodologies han reforçat la seva manera de treballar?», «Quina formació tenen els seus directors i actors?» i «Quin paper pren la màscara i quina la relació s’estableix entre les màscares i els animals?». La investigació reflecteix la manera com el treball d’aquests artistes ha influït la formació dels actors i l’expedició feta per la màscara fins a esdevenir una part de la pedagogia de l’Institut del Teatre de Barcelona (Catalunya), on va passar de workshop intermitent a matèria a partir de 1992. | |
