El trasllat de miralls (Consideracions sobre l'escenografia catalana dels vuitanta)

Abstract

Durant els anys seixanta i setanta sorgeix amb força a Catalunya una iniciativa encaminada a innovar la concepció general de l'espai i de l'estètica visual del teatre que segueix de prop l'evolució internacional. L'obra dels escenògrafs que llavors inicien el seu treball teatral constitueix un clar i notable exponent de labor investigadora, d'animada recerca a través de successius intents l'objecte dels quals és aconseguir que l'element figuratiu i l'element espacial transcendeixin sistemàticament de la il·lustració tradicional. L'escenografia catalana d'aquells anys, efectivament, mostra un interessant predomini d'elements dramatúrgics molt personals en la investigació de l'espai i de la imatge. La producció escenogràfica d'aquest període va crear unes expectatives de futur excepcionals en totes les tendències que llavors s'estaven covant. Amb l'arribada dels anys vuitanta, els escenògrafs semblen disposats a continuar aportant la dosi més important de modernitat a la normalització de l'escena catalana. Puigserver, Pericot, Prunés-Amenós i molts altres inicien la dècada amb aportacions cada vegada més madures. Però, per influències sociopolítiques diverses, l'evolució del teatre català s'interromp: els seus conceptes cauen en la convencionalització i es produeix un cert estancament. En el moment actual, però, comencen a advertir canvis interessants. Entre els creadors catalans més recents es dona una nova situació, s'aprecia un nou gust, una nova manera d'utilitzar l'espai i les imatges i, sobretot, una nova actitud respecte a la invenció, a la tradició ia la originalitat. La manca de tradició contribueix positivament al lliure desenvolupament d'un eclecticisme definitori. Es podria dir que els nous escenògrafs catalans, lliures del pes d'aquella, creen un teatre en el qual tot val: tots els criteris tècnics i dramatúrgics per a la figuració del personatge i del seu entorn i tota la retòrica del llenguatge de l'espai i de l'objecte poden ser experimentats, transgredits i reinventats, sense que en això intervingui una altra ètica que la de donar forma a la idea personal.