Xavier Fàbregas, historiador del teatre català modern

Abstract

A partir del 1966, Xavier Fàbregas, va iniciar un pla de recerca de base històrica sobre el teatre català modern orientant-la a sistematitzar, classificar y redefinir en termes ideològics i literaris la immediata tradició catalana, cosa que va trastornar de forma absoluta el mètode i la interpretació convencionals d’una historiografia limitada i envellida. Aproximadament fins el 1972, Fàbregas es va moure segons uns plantejaments estrictament historicistes, com revelen els seus estudis Teatre català d'agitació política (1969), Àngel Guimerà, les dimensions d'un mite (1971), o el seu primer treball de síntesi, Aproximació a la història del teatre català modern, on la introducció reaccionava significativament contra la identificació exclusiva entre teatre i literatura que ell mateix havia sostingut fins aleshores. A partir, doncs, del 1972, Fàbregas va fer seu el concepte de teatre-espectacle, que va modelar la seva recerca posterior. Així, en Les formes de diversió en la societat catalana romàntica (1975), va incorporar un nou centre d’interès: l’espectacle parateatral. Una visió globalitzadora, en el doble aspecte literari i espectacular, la trobem en la Història del teatre català (1978), en la qual es sintetitza el conjunt d’estudis i aportacions crítiques d’aquells anys. Quan finalment Fàbregas s’havia inclinat cap a un tractament antropològic del teatre, va oferir amb el seu Josep M. Folch i Torres i el teatre fantàstic (1980) una lectura del conte escenificat, l’espectacularitat del qual no menyspreava en la seva anàlisi. En conjunt, la renovació dels estudis i treballs dedicats per en Xavier Fàbregas al teatre català modern s’enfoca en els punts següents: l’assumpció del teatre com a realitat connectada a la resta de manifestacions culturals en un determinat context històric i, d'altra banda, amb les línies de força de la literatura catalana moderna i, per aquest motiu, al mateix temps, amb la estrangera; la reivindicació de la tradició popular, que, per motius ideològics i estètics, la historiografia establerta havia menyspreat, i la fixació de les grans línies de força </span><span style="font-weight: 400;">—</span><span style="font-weight: 400;">autors, corrents, influències, etc.</span><span style="font-weight: 400;">—</span><span style="font-weight: 400;"> del teatre català modern, que va culminar amb la promoció dels autors sorgits del teatre independent.</span></p>

In 1966 Xavier Fabregas started an investigation about the history of modern catalan theatre trying to systematize, classify and redefine ideologically and literary the immediate Catalan theatrical tradition, which changed completely the established method and interpretation of an already scarce and old historiography. Until around 1972 Fabregas worked within a strictly historicistic outlining as show his studies Teatre catala d'agitació política (1969), Angel Guimera, les dimensions d'un mite (1971), or bis first synthesized report Aproximació a la historia del teatre catala modem. In the preface of this work he reactioned significantly against the exclusive identification between theatre and literature that Fabregas had maintained until that moment. From this moment on Fabregas used the concept «theatre-performance » upon which he based his later investigation: Les formes de diversió en la societat catalana romantica ( 1975) he incorporated the paratheatrical performances as a new discipline. In his Historia del teatre catala (1978) we find a literary and spectacular global approach, in which he synthesizes the studies and critical contributions of those years. When he finally had decided to undertake an anthropological approach of theatre, he offered in his Josep M. Folch i Torres i el teatre fantastic (1980) as reading of the dramatized tales without saving at all the analysis of its spectacularity. The renewal of all studies and reports dedicated by Xavier Fabregas to the modern Catalan theatre are as follows: to assume theatre as a reality connected to the rest of cultural expressions in a specific historie context on the one hand, and, on the other, to the guidelines of modern Catalan and foreign literature; to recover popular tradition that had lost prestige because of ideological and aesthetic reasons given by the established historiography, and to establish the main power centres —authors, currents, influences— of modern Catalan theatre, which reached its top thanks to the promotion of authors coming from independent theatre.

A partir de 1966, Xavier Fàbregas inició un plan de investigación de base histórica sobre el teatro catalán moderno orientándola a sistematizar, clasificar y redefinir en términos ideológicos y literarios la inmediata tradición teatral catalana, lo que trastornó absolutamente el método y la interpretación convencionales de una historiografía limitada y envejecida. Aproximadamente hasta 1972, Fàbregas se movió según unos planteamientos estrictamente historicistas, como revelan sus estudios Teatre català d'agitació política (1969), Àngel Guimerà, les dimensions d'un mite (1971), o su primer trabajo de síntesis, Aproximació a la historia del teatre català modern, en cuya introducción reaccionaba significativamente contra la identificación exclusiva entre teatro y literatura que él mismo había sostenido hasta entonces. A partir, pues, de 1972, Fàbregas hizo suyo el concepto de teatro-espectáculo, que modeló su posterior investigación. Así, en Les formes de diversió en la societat catalana romantica (1975), incorpora un nuevo centro de interés: el espectáculo parateatral. Una visión globalizadora, en el doble aspecto literario y espectacular, la hallamos en la Historia del teatre català (1978), en que sintetiza el conjunto de estudios y aportaciones críticas de aquellos años. Cuando finalmente Fàbregas se había inclinado por un tratamiento antropológico del teatro, ofreció con su Josep M. Folch i Torres i el teatre fantàstic (1980) una lectura del cuento escenificado, cuya espectacularidad no menospreciaba en su análisis. En conjunto, la renovación de los estudios y trabajos dedicados por Xavier Fàbregas al teatro catalán moderno se centra en los puntos siguientes: la asunción del teatro como realidad conectada al resto de manifestaciones culturales en un determinado contexto histórico y, por otra parte, con las líneas de fuerza de la literatura catalana moderna y, por ello, a su vez, con la extranjera; la reivindicación de la tradición popular, que, por motivos ideológicos y estéticos, la historiografía establecida había menospreciado, y la fijación de las grandes líneas de fuerza —autores, corrientes, influencias, etc.— del teatro catalán moderno, que culminó con la promoción de los autores surgidos del teatro independiente.