| dc.description.abstract | Fruit de l’aparició de les noves tecnologies, observem una transferència de la representació i de la percepció del món físic al món digital. Si ens centrem en els canvis que aquesta transferència genera en la manera de relacionar-nos amb la ficció, com s’articula el fet teatral en aquestes noves formes d’alteritat? Es proposa indagar en les noves maneres d’observar el món des de la mateixa arquitectura teatral. Podem obrir noves relacions entre l’obra i l’espectador en un entorn vinculat a l’experiència mitjançant la tecnologia? El projecte parteix de la posada en escena del text País sense paraules de Dea Loher. Del text emergeixen conceptes com la incomunicació, les dificultats d’expressió o els límits del llenguatge i de la imatge. I és a partir del text teatral, i no a la inversa, que es proposa investigar l’ús dels nous mitjans digitals de comunicació per, d’una banda, apropar l’espectador a l’obra, mitjançant l’ús d’aquestes tecnologies, des d’un espai i un temps anterior a la visualització de la peça al teatre, i, de l’altra, plantejar una experiència interactiva per tal que l’espectador pugui experimentar prèviament en l’obra el que es viurà en escena i vincular així totes dues vivències. El projecte es planteja com una peça global amb la qual els límits entre l’experiència remota –prèvia i virtual– generada mitjançant eines digitals queda totalment vinculada a la peça teatral i a la posada en escena, allò que per oposició anomenem experiència presencial i física. La proposta investiga i teoritza sobre com l’experiència digital modela l’experiència física de recepció de la peça, i també com la peça i els codis que estableix determinen el disseny de l’experiència digital. S’hi analitza com es vinculen l’una i l’altra, de manera bidireccional i de forma coherent per tal de crear una peça única que no s’entendria igual sense les dues parts. | |
