Apologia de la por: el rei Lear de Calixto Bieito

Abstract

Les tres posades en escena en què Calixto Bieito ha tractat el personatge del rei Lear han evidenciat la perplexitat de la por, que es manifesta amb una reacció violenta contra la pèrdua de la pròpia autoritat i, per tant, contra l’aniquilació de la pròpia identitat. I, en consonància amb un discurs post-dramàtic que codifica la simulació performativa a partir d’allò real, en les seves propostes escèniques el director ha reflectit una lectura en clau postmoderna de la crisi identitària que protagonitzen Lear i el seu règim. Aquest article ofereix una anàlisi transversal dels muntatges d’El rei Lear (Teatre Romea, 2004), Forests (Barcelona Internacional Teatre, 2012) i Lear (Opéra National de Paris, 2016) a partir d’un seguit de consideracions del món del pensament que troben en l’abjecció la solució per a la supervivència de l’individu, així com la legitimació de la violència envers l’altre. Paraules clau: alteritat, Calixto Bieito, por, postmodernitat, violència, William Shakespeare

On the three occasions that Calixto Bieito staged Shakespeare’s character Lear he brought out the perplexity of fear which is expressed by a backlash against the loss of our own authority and, therefore, against the destruction of our own identity. And in line with a post-dramatic discourse that codifies performative simulation starting from the real thing, in his stage proposals the director reflects a post-modern conception of Lear’s regime and identity crisis. This paper offers a cross-sectional analysis of El rei Lear (Teatre Romea, 2004), Forests (Barcelona Internacional Teatre, 2012) and Lear (Opéra National de Paris, 2016) based on a series of considerations in the world of thought which find a solution for the survival of the individual and the legitimation of violence against the other in abjection.

Les tres posades en escena en què Calixto Bieito ha tractat el personatge del rei Lear han evidenciat la perplexitat de la por, que es manifesta amb una reacció violenta contra la pèrdua de la pròpia autoritat i, per tant, contra l’aniquilació de la pròpia identitat. I, en consonància amb un discurs post-dramàtic que codifica la simulació performativa a partir d’allò real, en les seves propostes escèniques el director ha reflectit una lectura en clau postmoderna de la crisi identitària que protagonitzen Lear i el seu règim. Aquest article ofereix una anàlisi transversal dels muntatges d’El rei Lear (Teatre Romea, 2004), Forests (Barcelona Internacional Teatre, 2012) i Lear (Opéra National de Paris, 2016) a partir d’un seguit de consideracions del món del pensament que troben en l’abjecció la solució per a la supervivència de l’individu, així com la legitimació de la violència envers l’altre. Paraules clau: alteritat, Calixto Bieito, por, postmodernitat, violència, William Shakespeare