No ser Leonardo. Conversa amb Pep Duran

Abstract

Pep Duran sintetitza de forma molt representativa la confluència dels interessos purament plàstics amb els teatrals en un mateix impuls creatiu. Duran explica la seva experiència d'artista plàstic que assumeix, si convé, l'ofici d'escenògraf i figurinista, i les dificultats amb què sovint es troba el creador plàstic en voler adaptar les seves idees a la materialitat necessària per a la integració escènica de les seves idees. Duran, que ha creat escenografies i figurins tant per a projectes escènics de repertori convencional, a l'estil dels del Teatre Lliure, com per a altres molt més avantguardistes, com en el cas de les seves col·laboracions amb Albert Vidal, demostra que l'única realització plenament satisfactòria, des del punt de vista de la plasmació espectacular de les seves idees, és la que porta a terme el propi artista quan assumeix la responsabilitat última de l'escenificació, com ell mateix va fer en la inauguració de l'ampliació de la Fundació Miró de Barcelona. La conversa amb Pep Duran intenta aprofundir, a partir de la seva experiència i del seu punt de vista personal, en la relació que en l'actual context català es pot donar entre l'artista plàstic i l'escenografia professional.