| dc.description.abstract | A Catalunya hi ha una llarga tradició de col·laboració dels artistes plàstics amb el món teatral, però sempre des de la perspectiva d'extrapolar el seu treball artístic fins més enllà dels límits de la pintura o l'escultura i col·locar-lo en un escenari teatral, adaptant-lo a les exigències d'un text, com ha passat en els treballs de Guinovart, Clavé, Cardona Torrandell, Tharrats, etc. A finals de la dècada dels setanta, però, es creen certs espectacles que fan confluir dos mons des d'altres perspectives: el grup Claca va escenificar </span><span lang="ca-ES"><em>Mori el Merma</em></span><span lang="ca-ES"> emprant les figures i els telons realitzats per Joan Miró; el poeta Joan Brossa, amb els músics Carles Santos i Mestres Quadreny i amb el Ballet de l'Eixample de Barcelona, confirmen aquesta confluència d'interessos sobre un escenari. Durant la present dècada, són nombroses les realitzacions catalanes en què l'escenografia se situa en els límits de l'art i del teatre: des de les que es sotmeten rigorosament a les lleis teatrals, passant per les que per plantejament s'han convertit en accions parateatrals, fins a aquelles que han quedat com a mera utopia o les que s'han fonamentat en moltes de les experiències rupturistes que l'art va aportar a les dècades dels seixanta i setanta, per revisar-les des de l'òptica d'una teatralitat que aconsegueix revestir d'una acusada modernitat. Tot això per constatar que en arribar al final d'aquesta dècada, les contaminacions entre els diferents camps de la creació es fan cada vegada més evidents i que els interrogants segueixen oberts davant l'horitzó dels noranta. | |
