Dissolució

Abstract

<p>Des de la revisió de diversos projectes escènics on l’autor ha participat entre 2000 i 2021, es proposa una reflexió sobre el vincle que s’estableix entre el concepte d’autoria i els processos i models de producció actuals. Des de l’autoria, ¿és encara possible aconseguir una trobada d’imaginacions, propera a l’enamorament, amb els receptors de l’obra escènica? ¿Fins a quin punt és necessari reivindicar hui una creació intersubjectiva per poder aprofundir en la complexitat de la realitat actual i evitar l’abducció dels mecanismes del mercat? ¿Convé trobar models de creació que, a més de ser col·lectius, no acceleren les recerques d’investigació ni aspiren a resultats comercials? Aquestes són algunes de les preguntes que l’autor es planteja a partir de la seua dissolució com a creador individual en processos compartits amb altres creadors, col·lectius o comunitats, on es poden barrejar també professionals i persones habitualment exclosos de l’escenari. Aquesta dissolució potencia, d’alguna manera, la idea central d’aquesta comunicació: tota obra hauria de ser una trobada de veus.</p>

<p>By reviewing several stage projects in which the playwright participated between 2000 and 2021, we propose a reflection on the link established between the concept of authorship and current production processes and models. From the perspective of authorship, is it still possible to achieve a meeting of imaginations, similar to falling in love, with the audience of the stage production? To what extent is it necessary now to argue for an intersubjective creation in order to delve more deeply into the complexity of today's reality and avoid being abducted by market mechanisms? Is it appropriate to find creative models that, in addition to being collective, do not accelerate research or aspire to commercial results? These are some of the questions that the playwright raises from his dissolution as an individual creator in processes shared with other creators, groups or communities, where professionals and people usually excluded from the stage can also come together. In some way, this dissolution enhances the central idea of this paper: every play should be a meeting of voices.</p>