Search
Now showing items 1-11 of 11
Strindberg, l’artista
Article
Estudis escènics: quaderns de l'Institut del Teatre. 2020, Núm. 45
Open Access
<p>At fifteen minutes, The Stronger (1889) condenses some challenges in the theatrical production of Strindberg: stage time, non-verbal language or dialogue construction of the plot and characters through the battle of brains between Mrs X and Miss Y. Psychological introspection reveals the multifaceted and contradictory nature of the human being and invites the audience to construct the characters from their sub-jectivity, one of the most modern shifts in Strindberg's theatrical conception which links with the nostalgia that comes from the loss of the totalising depiction of reali-ty, typical of the spirit of the era in Europe and radical in Scandinavia.</p>
<p>Strindberg knew how to capture and interpret the pulses of his time and the need for new languages to reach the audience, his fellow citizens, and move them, open their eyes and encourage them to change things. This led him to constant experi-mentation, to always traverse the boundaries of all genres, arts and disciplines to the point of forcing the limits of understanding, as he did in Inferno, or in the plays for the Intima Teater.</p>
<p>The Stronger is a clear example of Strindberg's commitment to move freely through the unknown and obscure terrain of artistic creation, through the appeal of the abyss that the Artist feels if he gives himself unreservedly to his creative in-stinct, and how he defends his contemporaneity and challenges our contemporary playwrights.</p>...
<p>En quinze minuts de durada, La més forta (1889) condensa alguns desafiaments de la producció teatral de Strindberg: el temps escènic, el llenguatge no verbal o la construcció dialògica de l'argument i dels personatges, a través de la lluita de cervells entre la Senyora X i la Senyoreta Y. La introspecció psicològica exposa la naturalesa polifacètica i contradictòria de l'ésser humà i convida l'espectador a construir els personatges des de la seva subjectivitat, un dels girs més moderns de la concepció teatral de Strindberg i que enllaça amb la nostàlgia que desprèn la pèrdua de la representació totalitzant de la realitat, pròpia de l'esperit de l'època a Europa i radical a Escandinàvia. Strindberg va saber captar i interpretar els batecs de la seva època i la necessitat de nous llenguatges per arribar a l'espectador, als seus conciutadans, i remoure’ls, obrir els seus ulls i empènyer-los a canviar les coses. Això el va dur a l’experimentació constant, a transitar sempre els límits de tots els gèneres, arts i disciplines fins arribar a forçar els límits de la comprensió, com va fer a Inferno, o a les obres per al Teatre Íntim.</p> <p>La més forta és un exemple clar de l'aposta de Strindberg per transitar en llibertat pel terreny ignot i obscur de la creació artística, per l'atracció de l'abisme que sent l'Artista si s'entrega sense reserves al seu instint creador, i com defensa des d'aquí la seva contemporaneïtat i interpel·la els dramaturgs de la nostra.</p>...
<p>En quinze minuts de durada, La més forta (1889) condensa alguns desafiaments de la producció teatral de Strindberg: el temps escènic, el llenguatge no verbal o la construcció dialògica de l'argument i dels personatges, a través de la lluita de cervells entre la Senyora X i la Senyoreta Y. La introspecció psicològica exposa la naturalesa polifacètica i contradictòria de l'ésser humà i convida l'espectador a construir els personatges des de la seva subjectivitat, un dels girs més moderns de la concepció teatral de Strindberg i que enllaça amb la nostàlgia que desprèn la pèrdua de la representació totalitzant de la realitat, pròpia de l'esperit de l'època a Europa i radical a Escandinàvia. Strindberg va saber captar i interpretar els batecs de la seva època i la necessitat de nous llenguatges per arribar a l'espectador, als seus conciutadans, i remoure’ls, obrir els seus ulls i empènyer-los a canviar les coses. Això el va dur a l’experimentació constant, a transitar sempre els límits de tots els gèneres, arts i disciplines fins arribar a forçar els límits de la comprensió, com va fer a Inferno, o a les obres per al Teatre Íntim.</p> <p>La més forta és un exemple clar de l'aposta de Strindberg per transitar en llibertat pel terreny ignot i obscur de la creació artística, per l'atracció de l'abisme que sent l'Artista si s'entrega sense reserves al seu instint creador, i com defensa des d'aquí la seva contemporaneïtat i interpel·la els dramaturgs de la nostra.</p>...
«La sonata dels espectres»: el verí i la visió
Article
Estudis escènics: quaderns de l'Institut del Teatre. 2020, Núm. 45
Open Access
<p>L’obra d’August Strindberg dinamita el drama per representar el procés de destrucció de sentit i el seu contingut residual. Si en el drama tradicional el sentit transcendent era una part essencial de l’obra, en Strindberg, aquest sentit —un aspecte que garanteix la unitat i la coherència— queda en suspens. Així, les seves obres de cambra s’aniran desposseint gradualment del seu instrumental i de les seves convencions dramàtiques: pràcticament no hi ha situació, acció, conflicte, o gruix psicològic dels personatges. Precisament, La sonata dels espectres mostra una clara pèrdua de referencialitat, de l’exterior a l’interior, a mesura que avancem en els seus tres moviments, inaugurant una tendència al subjectivisme. La informació proporcionada resulta esbiaixada i la percepció de la realitat, des d’una altra mirada, provoca una estranyesa de la quotidianitat, així com una suspicàcia sobre la configuració de la identitat moderna. </p>
<p>L’objectiu d’aquest article és, doncs, fer una lectura hermenèutica de La sonata dels espectres per intentar comprendre quins elements produeixen aquest desencaix respecte al drama del seu moment, i com aquests processos segueixen presents en la dramatúrgia d’avui.</p>...
<p>The plays of August Strindberg shook up drama to represent the process of destruction of meaning and its residual content. While in traditional drama transcendent meaning was an essential part of the play, in Strindberg, this meaning — an aspect that guarantees unity and coherence — is suspended. Thus, his chamber plays were gradually be stripped of their instrumental and dramatic conventions: there is virtually no situation, action, conflict or psychological depth to the characters. Specifically, The Ghost Sonata shows a clear loss of referentiality, from outside to inside, as we advance through its three movements, opening a trend towards subjectivism. The information provided is skewed and the perception of reality, from another point of view, causes a strangeness of the everyday, as well as suspicion about the makeup of modern identity. </p> <p>The objective of this article is, therefore, to provide a hermeneutic reading of The Ghost Sonata to endeavour to understand which elements produce this disarticulation with respect to the drama of his time, and how these processes are still present in today’s dramaturgy. </p>...
<p>The plays of August Strindberg shook up drama to represent the process of destruction of meaning and its residual content. While in traditional drama transcendent meaning was an essential part of the play, in Strindberg, this meaning — an aspect that guarantees unity and coherence — is suspended. Thus, his chamber plays were gradually be stripped of their instrumental and dramatic conventions: there is virtually no situation, action, conflict or psychological depth to the characters. Specifically, The Ghost Sonata shows a clear loss of referentiality, from outside to inside, as we advance through its three movements, opening a trend towards subjectivism. The information provided is skewed and the perception of reality, from another point of view, causes a strangeness of the everyday, as well as suspicion about the makeup of modern identity. </p> <p>The objective of this article is, therefore, to provide a hermeneutic reading of The Ghost Sonata to endeavour to understand which elements produce this disarticulation with respect to the drama of his time, and how these processes are still present in today’s dramaturgy. </p>...
The Darmstadt School of Dramatic Art Project (1900) and Its Convergences with the Stanislavski System
Article
Estudis escènics: quaderns de l'Institut del Teatre. 2020, Núm. 45
Open Access
<p>The present article relates a little known dramatic art school project, linked to the Darmstadt Artists’ Colony, designed by Joseph Maria Olbrich and Hermann Bahr in 1900, to Stanislavski’s System. The main objective ...
Pequeño Teatro Dido as Introducer of Theatre of the Absurd in Spain
Article
Estudis escènics: quaderns de l'Institut del Teatre. 2020, Núm. 45
Open Access
<p>This article focuses on the beginnings of the Theatre of the Absurd in Spanish theatres. It introduces the independent group Pequeño Teatro Dido, which was active between the years 1954 and 1963. This was the first group to perform Spanish and foreign Theatre of the Absurd plays, especially by Eugène Ionesco and Samuel Beckett. In the second part of the article we present the plays by those two playwrights that debuted on the stages of Madrid thanks to Dido: The Lesson, The Bald Soprano, The Chairs and Jack, or The Submission by Ionesco and Endgame, Krapp’s Last Tape and Waiting for Godot by Beckett. The objective of this article is to show where and when these plays were staged and mention their translators and directors, but especially to analyse the reaction of the audience and critics. The research is based on programmes and reviews in the newspapers together with other publications and interviews that contain relevant information. </p>...
<p>El presente trabajo versa sobre los inicios del teatro del absurdo en los escenarios españoles. En primer lugar, se presenta el grupo independiente Pequeño Teatro Dido, activo entre los años 1954 y 1963. Fue el primer grupo que llevó al escenario obras del teatro del absurdo español y extranjero, especialmente los textos de Eugène Ionesco y Samuel Beckett. En la segunda parte se exponen las obras de estos dos dramaturgos que debutaron en los escenarios madrileños gracias a Dido: La lección, La cantante calva, Las sillas, Jacobo o la sumisión, de Ionesco, y Final de partida, La última cinta y Esperando a Godot, de Beckett. El objetivo del artículo es mostrar dónde y cuándo se representaron las obras y quién se encargó de su traducción y dirección, pero, ante todo, analizar la reacción del público y de la crítica al respecto. Para llevar a cabo la investigación, nos basamos en los programas de mano y las críticas en la prensa, además de otras publicaciones y entrevistas que contienen información relevante.</p>...
<p>El presente trabajo versa sobre los inicios del teatro del absurdo en los escenarios españoles. En primer lugar, se presenta el grupo independiente Pequeño Teatro Dido, activo entre los años 1954 y 1963. Fue el primer grupo que llevó al escenario obras del teatro del absurdo español y extranjero, especialmente los textos de Eugène Ionesco y Samuel Beckett. En la segunda parte se exponen las obras de estos dos dramaturgos que debutaron en los escenarios madrileños gracias a Dido: La lección, La cantante calva, Las sillas, Jacobo o la sumisión, de Ionesco, y Final de partida, La última cinta y Esperando a Godot, de Beckett. El objetivo del artículo es mostrar dónde y cuándo se representaron las obras y quién se encargó de su traducción y dirección, pero, ante todo, analizar la reacción del público y de la crítica al respecto. Para llevar a cabo la investigación, nos basamos en los programas de mano y las críticas en la prensa, además de otras publicaciones y entrevistas que contienen información relevante.</p>...
L’empremta de Strindberg en Ingmar Bergman
Article
Estudis escènics: quaderns de l'Institut del Teatre. 2020, Núm. 45
Open Access
<p>Bergman començarà des de molt jove a llegir voraçment Strindberg i li demostrarà la seva veneració dirigint nombroses obres teatrals del dramaturg. Sempre hi retornarà, revisant els muntatges o creant-ne de nous, com en el cas de Fröken Julie i Ett drömspel, que esmenta al final de Fanny och Alexander i que gravita a Efter repetitionen, on Enland Josephson encarna un director teatral que és un dels àlter ego de Bergman. Però, a més de retornar-hi al teatre i de referir-s’hi explícitament en algunes pel·lícules, Bergman pouarà de Strindberg per construir els seus drames cinematogràfics com una exploració del dolor humà, del malestar de les relacions amoroses i sexuals, dels morts convertits en fantasmes que persegueixen els vius, dels límits incerts entre la realitat i el somni, entre altres qüestions. És així com es resseguiran les empremtes de Strindberg en el cinema de Bergman, amb la idea que aquest no només va crear sota la influència del dramaturg, sinó que, d’alguna manera, va continuar la seva obra.</p>...
<p>From an early age Bergman began reading Strindberg voraciously and showed his veneration for him by directing many of his plays, always returning to him, revising his productions or creating new ones, such as in the case of Fröken Julie and Ett drömspel, which he mentions at the end of Fanny och Alexander and is a gravitational force in Efter repetitionen, where Enland Josephson plays the role of a theatre director who is one of Bergman’s alter egos. However, along with returning to him in theatre and explicitly referring to him in some of his films, Bergman drew on Strindberg to build his film dramas as an exploration of human pain, the unrest of love and sexual relations, the dead turned into ghosts that pursue the living, and the uncertain boundaries between reality and dreams, among other issues. This is how Strindberg’s mark on Bergman’s film production will be explored, with the idea that he not only created under the playwright’s influence but that, to some extent, he continued his work.</p>...
<p>From an early age Bergman began reading Strindberg voraciously and showed his veneration for him by directing many of his plays, always returning to him, revising his productions or creating new ones, such as in the case of Fröken Julie and Ett drömspel, which he mentions at the end of Fanny och Alexander and is a gravitational force in Efter repetitionen, where Enland Josephson plays the role of a theatre director who is one of Bergman’s alter egos. However, along with returning to him in theatre and explicitly referring to him in some of his films, Bergman drew on Strindberg to build his film dramas as an exploration of human pain, the unrest of love and sexual relations, the dead turned into ghosts that pursue the living, and the uncertain boundaries between reality and dreams, among other issues. This is how Strindberg’s mark on Bergman’s film production will be explored, with the idea that he not only created under the playwright’s influence but that, to some extent, he continued his work.</p>...
Teatros de performers de «personas específicas», presentes (en sedes teatrales de Barcelona, 2006-2012)
Article
Estudis escènics: quaderns de l'Institut del Teatre. 2020, Núm. 45
Open Access
<p>Entre 2006 y 2012 independientes modelos de creación escénica acontecieron en espacios que suelen acoger teatros y danzas dependientes: productos escénicos ensayados, acabados, eficaces y ejemplares, sobre todo, en la recreación de historias y/o temas ajenos a quienes los presentan. Oficiales sedes teatrales de Barcelona como el Teatre Lliure y el Mercat de les Flors hospedaban entre sus cuidadas programaciones, tomando riesgos, propuestas escénicas irregulares, abiertas, experimentales, radicales en extremo. En esas sedes se producían acontecimientos líquidos, procesuales, protagonizados por personas reales (profesionales del arte o no, habituales del acontecimiento o no). De esos acontecimientos ideados por Sònia Gómez, David Espinosa, Roger Bernat, Lidia González Zoilo, Àlex Serrano y Ferran Dordal, entre otros, no solo el investigador fue espectador sino también, sin ensayos previos, en menor o mayor medida performer. Tres estudios sobre el viraje performativo en las artes, estudios de Ewa Domanska, Erika Fischer-Lichte y Sven Lütticken, ayudarán a entender esos recientes teatros artísticamente independientes —esos teatros que no son ni de autores de textos, ni de directores o coreógrafos de escena, ni de actores ni de bailarines propiamente, sino de performers—. </p>...
Visual and Sound Analysis of Onírica Mecánica’s ‘Alicia y las ciudades invisibles’. Independent Theatre in Commercial Networks
Article
Estudis escènics: quaderns de l'Institut del Teatre. 2020, Núm. 45
Open Access
<p>Este trabajo reflexiona sobre la posibilidad de que el teatro independiente encuentre espacio en salas o teatros habitualmente considerados como comerciales, a partir del análisis del espectáculo Alicia y las ciudades invisibles de la compañía de la Región de Murcia Onírica Mecánica. Para ello, es necesario partir de una definición de teatro independiente en un sentido amplio y contemporáneo, en base a la cual se enmarcaron las II Jornadas de Teatro Independiente en el Institut del Teatre. Así, se argumenta el interés de investigar el trabajo de la compañía dentro de su línea de teatro de objetos y se estudia mediante el espectáculo analizado si las características de independencia se encuentran en la poética de Onírica Mecánica. Finalmente, se da respuesta a la pregunta de partida conforme a todas las consideraciones anteriores. La metodología llevada a cabo se encuadra dentro del análisis de los espectáculos, centrado en la plástica escénica (escenografía, iluminación, caracterización, vestuario, diseño gráfico y videoescena) y en el diseño de sonido, describiendo cada elemento formalmente y luego encontrando su sentido dramatúrgico. Se buscará dar con la estrategia estético-estilística del espectáculo, su objetivo de escenificación y núcleo de convicción dramática.</p>...
De camí cap a «Andreas»
Article
Estudis escènics: quaderns de l'Institut del Teatre. 2020, Núm. 45
Open Access
<p><strong></strong>This paper explores the stages that structured Andreas, Jonathan Châtel’s rewriting of The Road to Damascus by August Strindberg. Based on the questioning of the uncertain identity of the character of the Stranger, the task of rewriting revolves around key themes: the dream of changing lives, the desire to disappear, the dizziness of madness. Andreas, a labyrinthine dream play in dialogue with the Strindberg path, has also been a meditation on the act of writing and the role of the maternal figure in creation. </p>...
<p>Aquesta comunicació ressegueix les etapes que van estructurar Andreas, reescriptura de Jonathan Châtel del Camí de Damasc d’August Strindberg. A partir del qüestionament sobre la identitat incerta del personatge del Desconegut, el treball de reescriptura es fonamenta al voltant de temes essencials: el somni de canviar de vida, el desig de desaparèixer, el vertigen de la bogeria. Andreas, joc de somni laberíntic en diàleg amb el camí stringberià, també ha resultat ser una meditació sobre l'acte d'escriure i el rol de la figura materna en la creació.</p>...
<p>Aquesta comunicació ressegueix les etapes que van estructurar Andreas, reescriptura de Jonathan Châtel del Camí de Damasc d’August Strindberg. A partir del qüestionament sobre la identitat incerta del personatge del Desconegut, el treball de reescriptura es fonamenta al voltant de temes essencials: el somni de canviar de vida, el desig de desaparèixer, el vertigen de la bogeria. Andreas, joc de somni laberíntic en diàleg amb el camí stringberià, també ha resultat ser una meditació sobre l'acte d'escriure i el rol de la figura materna en la creació.</p>...
Editorial
Article
Estudis escènics: quaderns de l'Institut del Teatre. 2020, Núm. 45
Open Access
Vladimir Tzekov. Laboratory of Stage Action. Dependencies and Independence of Contemporary Theatre
Article
Estudis escènics: quaderns de l'Institut del Teatre. 2020, Núm. 45
Open Access
<p>In spring 2008, Santiago del Hoyo and Manuel Bonillo settled in Granada after having worked for three years with the company @lma @lter in Bulgaria. They brought together an unstructured and heterogeneous group of people with different backgrounds, contexts and profiles, and created a theatrical rarity that they introduced at the Universidad de Granada that same year. It was entitled Rapsodia n.º 2: “La vida es sueño” and was born of the intersection of a Brahms rhapsody, a pseudo-random selection of the text of Calderon's play, and an overactive philosophical obsession. The theatrical experiment was a success, and they received a small grant that they fully invested in renting premises of 40 m² in a deprived neighbourhood in Granada. In September 2009 they boldly opened the venue to the public, where they offer comprehensive courses in "stage creation" and free shows three times a week. Since then they have produced more than twenty shows, toured some of the most important international experimental theatre circuits, and continue with their stage rarities, which critics and audiences alike regard as unclassifiable. Coinciding with the beginning of spring 2019, the 2nd Research Conference on Independent Theatre was held at the Institut del Teatre. The specification ("independent") of the call first caused bewilderment, and then controversy. The Vladimir Tzekov case, which feels challenged by both, is presented here as a bid to discover, denounce, contradict and subvert its own conditions of possibility, which are the conditions of possibility of its (in)dependencies.</p>...
<p>La primavera de 2008, Santiago del Hoyo i Manuel Bonillo s’instal·len a Granada després de treballar durant tres anys amb la companyia @lma @lter a Bulgària. Arrepleguen un grup informe i heterogeni de gent procedent de diversos espais, contextos i perfils, i creen una raresa teatral que presentaran aquell mateix any a la Universitat de Granada. Es titula Rapsodia n.º 2: «La vida es sueño» i neix de la intersecció d’una rapsòdia de Brahms, una selecció pseudoatzarosa del text de l’obra de Calderón i una neura filosòfica hiperactiva. L’experiment teatral resulta ser un èxit i reben una petita subvenció que invertiran, íntegra, en el lloguer d’un local de 40 m² en un barri quinqui de Granada. S’ho juguen tot al tot o res i el setembre de 2009 obren l’espai al públic, on ofereixen cursos integrals en «creació escènica» i espectacles gratuïts tres cops per setmana. Des d’aleshores han produït més de vint espectacles, han girat per alguns dels circuits més rellevants del teatre experimental internacional i persisteixen en les seves rareses escèniques, que públic i crítica coincideixen a qualificar d’incategoritzables. Coincidint amb l’inici de la primavera de 2019, se celebren a l’Institut del Teatre les II Jornades d’Investigació en Teatre Independent. L’especificatiu («independent») de la convocatòria genera primer desconcert, i després polèmica. El cas Vladimir Tzekov, que se sent interpel·lat per l’un i per l’altra, es presenta aquí com una aposta per descobrir, denunciar, contradir i subvertir les seves pròpies condicions de possibilitat, que són les condicions de possibilitat de les seves (in)dependències.</p>...
<p>La primavera de 2008, Santiago del Hoyo i Manuel Bonillo s’instal·len a Granada després de treballar durant tres anys amb la companyia @lma @lter a Bulgària. Arrepleguen un grup informe i heterogeni de gent procedent de diversos espais, contextos i perfils, i creen una raresa teatral que presentaran aquell mateix any a la Universitat de Granada. Es titula Rapsodia n.º 2: «La vida es sueño» i neix de la intersecció d’una rapsòdia de Brahms, una selecció pseudoatzarosa del text de l’obra de Calderón i una neura filosòfica hiperactiva. L’experiment teatral resulta ser un èxit i reben una petita subvenció que invertiran, íntegra, en el lloguer d’un local de 40 m² en un barri quinqui de Granada. S’ho juguen tot al tot o res i el setembre de 2009 obren l’espai al públic, on ofereixen cursos integrals en «creació escènica» i espectacles gratuïts tres cops per setmana. Des d’aleshores han produït més de vint espectacles, han girat per alguns dels circuits més rellevants del teatre experimental internacional i persisteixen en les seves rareses escèniques, que públic i crítica coincideixen a qualificar d’incategoritzables. Coincidint amb l’inici de la primavera de 2019, se celebren a l’Institut del Teatre les II Jornades d’Investigació en Teatre Independent. L’especificatiu («independent») de la convocatòria genera primer desconcert, i després polèmica. El cas Vladimir Tzekov, que se sent interpel·lat per l’un i per l’altra, es presenta aquí com una aposta per descobrir, denunciar, contradir i subvertir les seves pròpies condicions de possibilitat, que són les condicions de possibilitat de les seves (in)dependències.</p>...
El meu recorregut per/amb Strindberg
Article
Estudis escènics: quaderns de l'Institut del Teatre. 2020, Núm. 45
Open Access
<p>Aquesta comunicació repassa les etapes que Jean-Pierre Sarrazac ha tingut en relació amb August Strindberg des del 1983 fins al 2018, en les seves aportacions com a director d’escena, dramaturg, assagista i autor dramàtic. ...